divendres, 14 d’octubre de 2011

El Puigpedrós i els Engorgs

DEFENSA DELS MOMENTS (UNA MIQUETA) CRÍTICS A LA MUNTANYA

Després d'una ascensió fàcil al Puigpedrós des del refugi de Malniu, l'Emma i jo, en la nostra primera escapada a muntanya sense el petit Joan, ens vam engrescar i, malgrat que anàvem amb calça curta i que véiem a ull nu com es formaven unes nuvolades notables, vam decidir baixar per l'altra banda i fer tota la carena del circ dels Engorgs abans de tornar cap al refugi. No cal dir que ens va enganxar el xàfec de ple i que, durant un parell d'hores, vam caminar xops fins al moll de l'os i passant un fred que ens va garratibar tots els músculs (començant pels de la cara, que costava de parlar i tot). Però no podia ser d'una altra manera: abans de portar el nen a la motxilla, totes les nostres excursions tenien el seu moment crític, així que a la retrobada amb els nostres costums jovenívols no hi podia faltar aquella estona de maleir l'instant en què has decidit complicar-te la vida quan el seny et deia que giressis cua. Per altra banda, les espectaculars ullades dels paisatges poc trepitjats de la carena dels Engorgs entre la boira, les perdius blanques (encara molt brunes a aquesta època de l'any) que vam tenir la sort de veure a la tosseta de l'Esquella i les eugues impertèrrites als plans de la portella dels Engorgs van fer que aquesta excursió fos de les que recordarem tota la vida. I és que, a la muntanya, els mals tràngols (si són lleus i no tenen conseqüències, que són els que li solen passar al muntanyista caut que us escriu) valen molt la pena, per allò de la superació personal i, sobretot, perquè ens mostren una altra cara del Pirineu.


DESCRIPCIÓ

Vam sortir del refugi de Malniu (2130 m) després d'haver-hi fet nit (menjar raonable, servei deficient -perquè hi havia una sola persona, molt apta i atenta, però insuficient-, preu una mica excessiu) a la no gens muntanyenca hora de les 8:30h. GR-11 amunt, a les 8:45h arribàvem a la bifurcació cap al Puigpedrós. Després de perdre el "camí recomanat", vam decidir, mirant el mapa, tirar amunt camp a través fins al coll de Molleres (9:30h), des d'on vam enllaçar amb la carena del serrat de les Perdius Blanques i, de nou al camí fitat, vam arribar, després d'una pujada menys dura d'allò que semblaven indicar les línies de nivell, a l'extens pla de les Molleres del Puipedrós (deu ser una meravella amb neu -ja tenim objectiu de raquetes per aquest hivern-). Per aquell pla tan agraït ens vam acostar al mugronet del Puigpedrós (2914 m) i ens hi vam enfilar, fresquíssims, a les 10:30h. Ens vam estar al cim 20 minutets, celebrant-lo amb un Twix i un parell de fotos. Un cop allà dalt, la idea inicial era baixar per la portella de Meranges directament cap al refugi dels Engorgs, i el banc de boira que pujava de la vall així ho recomanava, però la carena fàcil i alhora majestuosa que envolta aquell circ lacustre era molt temptadora, així que ens vam passar tota la baixada cap a la portella mirant-nos els dos elements del dilema, la carena i la boira, i discutint si tocava o no tocava fer tot el tomb al circ. I va resultar que sí que tocava, així que des de la portella de Meranges (11:20h, 2633 m) vam tirar amunt cap al primer pic dels Engorgs (11:50h, 2818 m), i avall cap al primer coll (12h), i amunt cap al segon pic dels Engorgs (12:15h, 2827 m), i cap al segon coll (12:20h). La muntanyeta russa (amb algun lloc que calia posar les mans, però sense cap perill ni cap pas aeri) va fer un repós a la tosseta de l'Esquella (12:30h, 2871 m), on s'obre un pla amable com el del Puigpedrós, si bé més petit. Allà vaig pensar que aquell era un lloc ideal per a la perdiu blanca i, tal com vaig formular aquest pensament, vaig sentir l'Emma: "Mira, perdius!"; en vaig copsar el perfil un momentet, però de seguida van marxar corrents. Per sort, baixant de la tosseta, les vam tornar a veure, fent aquell vol curt que fan, amb les ales ja una mica blanques (em pensava que a aquesta època encara serien del tot brunes), i la veritat és que ens va fer molta il·lusió. Però els dies de vi i roses d'aquella excursió estaven a punt d'acabar-se, perquè al collet de Sant Vicenç (12:45h) es va girar un aire inconfusiblement humit i, després d'un parell de plovisquejos, just quan arribàvem a la portella dels Engorgs (13:15h), va començar a ploure, i li va fotre de valent durant gairebé tota la baixada (de nou pel GR-11, sort que el camí estava marcat!) fins al refugi dels Engorgs (13:50h, refugi no guardat un pèl auster, però molt raonable, amb una taula ferma, llar de foc rudimentària i lliteres). Totalment xops i refredats, vam entrar al refugi, on vam coincidir amb dos nois molt amables que ens van oferir una bóta de vi negre que ens l'hauríem ventilat sencera. Dinats amb el pícnic correcte (si no fos pel plàtan verdíssim) que ens havien preparat al Malniu, vam emprendre la tornada a les 14:20h. El tram del GR-11 entre Engorgs i Malniu és pesat, però almenys havia deixat de ploure, i mica en mica les cames van recuperar el to, de manera que, passada la crisi de fred i humitat, vam arribar la mar de contents al refugi de Malniu a les 16:20h.

[Font: Mapa-Guia excursionista CERDANYA, Editorial Alpina.]
Al mapa hi ha marcat també el trajecte, d'uns 20 minuts, des del refugi fins on havíem deixat el cotxe per estalviar-nos els 2 euros que costa aparcar al refugi mateix. Francament, no val la pena: deprés de tot el tute, hauríem agraït molt tenir el cotxe allà mateix... Ens fem grans.


Imatges

El coll de Molleres amb el Cadí al fons. Com la majoria d'excursions al voltant de la Cerdanya, aquesta és una sortida generosíssima de vistes, fins i tot en un dia aspre com el que ens va fer.

El roc Colom (des de la portella de Meranges) és una d'aquelles dents pirinenques que, si sapigués escalar, m'agradaria molt enfilar-m'hi.

Pujant al primer pic d'Engorgs per la carena del circ, l'Emma s'atura per admirar les muntanyes de la coma de Campcardós (al fons).

La coma de Campcardós, preciosa des de la carena, és un altre objectiu per gastar raquetes aquest hivern (si és que es digna a arribar l'hivern).

L'alternança de carenes i pics drets amb extensos plans alçats (aquest, el de la tosseta de l'Esquella, a més de 2800 metres) és un dels grans atractius d'aquesta sortida. Un parell de minuts després d'aquesta foto vam veure les perdius blanques.

Les eugues (aquí en format panoràmic, com a les grans pel·lícules d'en David Lean, però en tamany i boira de regust Béla Tarr -deixeu-me ser una mica pedant, que estic molt orgullós d'aquesta foto-), esperant estoicament el xàfec als altiplans de la serra de l'Esquella.

Recordo l'Abel Torner, el pagès de la Bastida, una masia a prop de Prullans on jo feia estades els estius de l'adolescència. Un que dia vam anar a buscar un vedell que s'havia perdut i, anant jo de paquet a la seva Montesa, vam arribar a un collet des d'on es veien les muntanyes entre la vall de la Llosa i la de Meranges, em va dir: "Són braves, aquestes muntanyes". I quan al cap d'uns anys li explicava que havia passat pels Engorgs fent el GR-11, vaig veure (l'única vegada en ma vida) que se li humitejaven els ulls d'emoció, i em va repetir que eren "braves, aquelles muntanyes", i que per allà hi havia perdius blanques. Quanta raó que tenia!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada