diumenge, 18 de setembre del 2011

El reproductor interior / 4

A PROP DEL CEL
"Cerca del cielo" de Nacho Vegas és una caixa de música difícil de parar quan et trobes esbarzerat en algun terreny gairebé impracticable. La lletra parla de l'èpica i de la mística del muntanyisme, inspirant-se en la figura de Juanito Oiarzabal. Si bé Oiarzabal és un alpinista de categoria mundial i jo sóc un pixapins de fama poc més que domèstica (no arribo a "local"), he de dir que, per burro, m'he trobat en alguna situació complicada que m'ha fet sentir-me identificat amb l'èpica de què parla aquesta cançó, tant a la muntanya com a la vida en general. Quant a la mística, recordo que el mossèn de Salardú em va advertir una vegada: "On no hi creix el pi, que no hi busqui la vida l'home". L'avís contenia dues cullerades de paternalisme i una d'aversió per aquella tendència panteista que tenim alguns amants de la muntanya, per aquell afany pagà d'acostar-nos al cel per la via directa: enfilant-nos-hi. Però el senyor tenia raó: allà on ja no hi creixen els pins (que al nostre país és a partir dels 2.000-2.400 metres), el paisatge es torna inhòspit, i no és un bon lloc per buscar-s'hi la vida. Ara bé: és un lloc fantàstic per cercar-se un mateix. Perdoneu aquest tòpic tan suat, però és que aquesta expressió, encara que sembli mentida, té sentit una vegada de cada cent que es fa servir... i aquesta n'és una; i si no us ho creieu, proveu de passar tres o quatre dies tombant sols (si no ho heu fet ja) per aquelles alçades, i m'ho dieu: hom hi coneix coses noves d'un mateix (encara que sovint aquestes coneixences no són especialment plaents i, probablement, són completament inútils). L'alta muntanya, suposo que pel fet que és un entorn tan radicalment diferent dels nostres paisatges quotidians, fa que la nostra ment passi per corriols que no solem transitar, cosa que de vegades és molt sana, i d'altres completament insana. Però val la pena. No sé per què, però val la pena.
Bé, després d'aquest passeig pels famosos "cerros de Úbeda", tornem als mites de l'alpinisme, que eren la raó d'aquesta entrada, i és que aquesta setmana ens va deixar Walter Bonatti. Francament, jo el vaig conèixer arran de la necrològica que en va plublicar El País, però havent-ne llegit això i un article posterior al mateix diari, em sembla que Bonatti també encaixa en els versos de "Cerca del cielo".
Total: que recomano convençut aquesta cançó i bona part de la discografia d'aquest cantautor asturià, que, per cert, visitarà Vilanova el primer cap de setmana de novembre, dins del Faraday Tardor. No us ho perdéssiu pas.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada