dilluns, 1 d’agost de 2011

Una matinal pel Garraf més amable

Aprofitant les temperatures clements d'aquest juliol gloriós que ha fet, em vaig escapar un matí amb el Joan a l'esquena a fer un tomb pel castell d'Olivella i Santasusanna. Si bé aquesta zona manca del component més agrest i de l'atractiu geològic que abunda al sud del massís, no cal dir que els bosquets de pi blanc i les vinyes que hi trobem la converteixen en un lloc ideal per anar a estirar les cames aquells dies que fa mandra enfrontar-se als grans desnivells i a l'aspror del Garraf més "autèntic".


[Font: Mapa - Guia excursionista MASSÍS DEL GARRAF, Editorial Alpina.] Excepte un caminet que no surt al mapa (que he marcat en groc aquí) i que constituïa la part d'"exploració" d'aquesta caminada de tres hores, la resta de camins que vaig percórrer ja han estat ressenyats en aquest blog a les entrades "Menú de degustació pel nord del Garraf" i "Volta al castell d'Olivella". El passeig va anar més o menys com us explicaré ara.

Vaig deixar el cotxe en un lloc ideal per aparcar que hi ha a la vora de la carretera d'Olivella, uns 500 metres abans d'arribar al poble, a prop d'una corba des de la qual surt el camí que du a Can Montaner. Vaig agafar aquest camí i, passat can Montaner, en una corba molt tancada, vaig agafar un camí senyalitzat que, seguint el recorregut del PR C-37, du cap al barret del Rector, una formació geològica que sembla un dolmen, però que no és obra de l'ésser humà. A l'alçada d'aquesta curiositat quasimegalítica, vaig trencar cap a l'esquerra per enfilar el camí que puja cap a la masia del Rector i el castell d'Olivella. Poc abans de les restes d'aquest mas, hi ha un trencall a mà dreta que, en cosa de 100 metres, ens durà a una font que és un dels pocs punts d'aigua constants que conec al massís del Garraf. M'avergonyeixo de no saber-ne el nom, i val a dir que els de l'Alpina aquí no han estat atents, ja que és un error que un lloc tan bonic i tan perfecte per aturar-s'hi a esmorzar no surti al mapa (jo l'he marcat amb un punt blau). Ja veureu que no té pèrdua: el trencall es troba a mitja pujada, just abans de la corba marcada cap a l'esquerra que fa el camí, i de seguida s'arriba a la font esmentada, que us agrairia molt, si esteu llegint això i sabeu com se diu, que me'n diguéssiu el nom. Després de parar i esmorzar als safarejos d'aquesta font, vaig continuar la pujada fins al coll des d'on s'accedeix al castell d'Olivella (que queda a mà esquerra), però no vaig pujar al castell, sinó que vaig tirar cap a la dreta en missió exploratòria d'un camí que surt d'aquest coll i que, tal com jo m'imaginava (ja que tampoc surt al mapa -un altre lapsus perdonable dels nois de l'Alpina-), després de pujar una mica més i de planejar una estona cap a la dreta, va a enllaçar amb el GR 92.3. Un cop arribat al GR, en comptes de tirar cap amunt per anar cap a la Mola, com que veia que se'm faria tard, vaig tirar cap avall en direcció a Santasusanna. Al cap d'una estona, vaig veure les vinyes i l'imponent mas (gairebé un petit poble) que les domina des de dalt d'un roc. Santasusanna és un lloc canònicament bonic, però em sembla que ja en vaig parlar a les entrades esmentades d'aquest bloc, així que continuem: després de deixar el casalot i el camí que hi accedeix a mà dreta, vaig seguir els senyals que indicaven el camí de mas Vendrell, en pujada suau, deixant a mà dreta el coll de Trencaportells (un lloc ben maco, també), i, en arribar a una corba tancada cap a la dreta, vaig abandonar el camí que m'hauria dut directament a Can Montaner i, com que tenia ganes de cansar-me una miqueta més, vaig enfilar el camí que puja cap a mas Vendrell i el collet del castell d'Olivella des d'aquesta altra banda. De nou al collet, aquest cop sí que vaig pujar a les ruïnes del castell un moment per gaudir de les extenses vistes que s'hi tenen. Després, vaig tornar a baixar cap al cotxe pel mateix camí de la masia del Rector, passant per vora la font, pel barret del Rector i per Can Montaner. Tot plegat, com deia, unes tres horetes de passejada molt recomanable.


Amb tres dents i mitja, el meu fill Joan treballa un rosegó de pa als safarejos de la font de la qual no conec el nom perquè no surt al mapa. Qui me'l diu? Us ho agrairia enormement!


Els sabaters, un insecte tan comú als gorgs dels rius i les rieres de Catalunya, són tota una raresa en un lloc tan mancat de punts d'aigua permanents com el Garraf. I no sé pas on es devien amagar quan vaig fotografiar aquests safarejos completament glaçats l'hivern passat. Em sembla que tinc els mateixos dubtes que el Holden Caulfield a El Vigilant en el camp de sègol: "I live in New York, and I was thinking about the lagoon in Central Park, down near Central Park South. I was wondering if it would be frozen over when I got home, and if it was, where did the ducks go? I was wondering where the ducks went when the lagoon got all icy and frozen over. I wondered if some guy came in a truck and took them away to a zoo or something. Or if they just flew away." En aquest cas, l'opció del camió queda descartada, però la pregunta és la mateixa que es fa l'heroi de J. D. Salinger. Si em dieu el nom de la font i m'expliqueu on van els sabaters quan es glacen els safarejos, us faig un monument.


Posats a fer presentacions, aquest és el pare del petit Joan de la foto anterior, un servidor, convenientment borrós darrere d'aquesta meravella de teranyina. Com que el camí que no surt al mapa és poc transitat (malgrat que està prou trepitjat com perquè la malesa no molesti massa i sigui còmode caminar-hi), presenta una gran riquesa de teranyines d'aquelles emprenyadores que se t'enganxen a la cara. Sap una mica de greu passar-hi i haver de fer malbé la feina dels aràcnids, uns animals realment fascinants.


Petiteses. No em cansaré de repetir-ho: el Garraf és un lloc que, per gaudir-ne, cal fixar-se en les petites coses. I aquest funambulista n'és un exemple preciós.


Aquest és un dels nombrosos fruiters abandonats que hi ha al voltant de mas Vendrell. A la ressenya de "Volta al castell d'Olivella" ja demanava si algú sabia quin arbre és aquest, però com que allò era a l'hivern, no hi havia fulles, així que ara us ho torno a demanar i aporto més informació gràfica per facilitar-vos el favor. Aquí sota, per més senyes, teniu una foto de les fulles de més a prop. Si algú em diu el topònim de la font, el lloc d'hivernació dels sabaters i el nom d'aquest arbre... Anava a dir una grolleria: diguem que li ho agrairé profusament.

2 comentaris:

  1. Els arbres són cirerers, i la font ara surt anomenada com a "Font del rector" en el mapa de l'ICC

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram! Gràcies per les dues informacions!

      Elimina