El reproductor interior / 1

CANÇONS D'ANAR A PEU

A la muntanya, no s’escolta música. Sobretot qui, com jo, és mal amic dels auriculars: aquells tan petits, de botó, tota l’estona em cauen i em posen histèric; els que van agafats per damunt del cap solen ser durs i em fan mal a l’orella; i, és clar, no es tracta d’anar a fer el Montardo amb uns cascos encoixinats d’estudi, oi? A més, molèsties a part, francament: s'ha de ser carallot per anar pel mig del bosc amb les orelles tapades. Total, que, a la muntanya, no s’escolta música. A no ser, és clar, que et carreguis la guitarra a l’esquena, però les lumbars no em recomanen aquest exercici, i l'oïda fa temps que em va dissuadir de tocar cap instrument. De manera que tanquem-ho: a la muntanya, no s’escolta música. A la muntanya, la música es recorda, es reprodueix amb aquesta mena d’Spotify orgànic i aleatori que tenim a la closca i que s’engega quan vol (i que també fa anuncis emprenyadors de tant en tant). De vegades, sobretot quan s’està caminant en silenci, amb el ritme dels passos, vénen al cap tonades, fragments de lletres, frases soltes, que es van repetint com un mantra, i sovint t’ajuden a vèncer algun coll quan vas carregat i no pots dir fava.

És la meva intenció a partir d’ara, de tant en tant, fer constar en aquest bloc algunes de les cançons que m’acompanyen (a la ment; no us penseu pas que goso trepitjar-les en veu alta) quan vaig sol a la muntanya o quan, anant acompanyat, es fa un d’aquells silencis llargs que de vegades t’uneixen més al company de travessa que cap conversa. Serà una manera de mantenir viu aquest diari ara que les circumstàncies m’han fet espaiar les escapades.

Mireu, de fet, anava a començar amb una cançó dels Byrds, una de l’època hippy que convida a anar a trobar-se amb la natura, però quan he dit això de carregar-me la guitarra a l’esquena, se me n’ha acudit una altra que trobo que és d’allò més adient per encetar aquesta “nova secció”. Així que, sense més preàmbuls, us deixo amb el mestre i me’n vaig (a peu).