dimarts, 6 d’abril del 2010

El Catllaràs

D'ADJECTIUS I TOPÒNIMS ANÒNIMS

A dues hores pelades en cotxe des de Vilanova, m’he trobat un lloc on he entès en profunditat la paraula “bucòlic”. Superficialment, és un mot certament lleig, d’aquells que no s’adiuen gens amb el seu significat: sembla un dolor intestinal. No és tan bèstia com “orgasme” (que, per ser el que és, sona a error gramatical), però s’hi acosta. Sonoritats a part, “bucòlic” és, segons el DIEC, “relatiu o pertanyent a la vida i ocupació dels pastors”. Però, com que la definició oficial no em satisfà gaire més que la fonètica del mot, per mi, després d'una excursió que hi vaig fer l’altre dia, “bucòlic” és el Catllaràs, un massís entre el Berguedà i el Ripollès que, de fet, no ha sigut cap sorpresa, ja que ha demostrat estar a l’alçada de les grans expectatives que me n’havia creat un senyor de Sant Julià de Cerdanyola (un poble que jeu en un plec de les faldilles d’aquelles muntanyes). Es tracta de l’Ignasi Serra, un amic de l’Emma, estadístic com ella i guia de muntanya en potència, que ja m’ha recomanat altres sortides ressenyades en aquest bloc.

I la meteorologia em va donar l'oportunitat de conèixer l’adjectiu “bucòlic” amb les ulleres de prop i amb les de lluny, perquè mitja excursió va transcórrer per una boira bastant espessa que m’obligava a fixar-me en tot allò que tenia a la vora: els brancams dels arbres, la neu bruta i la terra tova de la fosa, les gemmes prenyades de primavera... Al migdia, però, es va aixecar la nuvolada i vaig poder ampliar el camp visual: amb una sensació d’eixamplament al pit que semblava amor a raig, vaig anar a parar a un prat ple de rierols corrent pertot arreu i envoltat d’un bosc vell i sa com n’he vist pocs a Catalunya; finalment, veia els petits cims que m’havia estat mirant al mapa, cada un amb el seu nom, probablement batejats pels pastors: les roques d’Arderiu, el roc del Joc, el de la Mare de Déu, el turó de les Dameses...

Permeteu-me aquí una digressió sobre la toponímia, però és que és al·lucinant com els pastors (i altres namers anònims de la muntanya, com ara caçadors, pescadors dels llacs o traginers), per una barreja de necessitat i d’ociositat, han anat posant nom al llarg de mil·lennis (els topònims bascos del Pallars i l’Aran en són testimonis) a cada pedra i a cada pla del Pirineu. Llacs, fonts, rierols, pales, obagues, solanes, prats, pics, colls, serres, boscos, arbres... Res no s’ha escapat de l’índex dels habitants d’aquestes muntanyes, per molt abandonades que puguin semblar algunes avui. Només als llocs més inaccessibles hi ha alguns cims secundaris que, quan hi van arribar els primers alpinistes, es van trobar que no tenien nom, i els van batejar. A Colomers, per exemple, hi ha un bony al mig del Circ que no tenia nom quan s’hi van establir els guardes del refugi; és una muntanyeta que queda eclipsada pels tucs que envolten l’olla de Colomers, però vista des del refugi tenia una presència massa prominent com per a romandre innominada, i només va caler que un llamp hi matés unes vaques perquè es convertís en el Tossal dels Ossos, que és com avui surt als mapes. Quan els mateixos que li havien posat el nom (el guarda i el cuiner) m’ho van explicar, em va agradar haver pogut viure de tan a prop aquest granet de sorra en el procés essencialment humà de posar nom a les coses. Després, em van explicar un reguitzell de noms més que havien posat ells, com el collet del Be Mort (sempre temes molt alegres) o l’Agulla Lara (que és el nom de la filla del guarda), molts dels quals surten als cartogràfics de l’Alpina. Des de llavors, encara em miro els mapes amb més passió.

Déu n’hi do com me’n vaig per les branques. Millor que us deixi amb les fotos i amb la descripció tècnica de l’excursió, per si us animeu a fer-la. El Catllaràs és, certament, una escapada molt recomanable: com passa amb gairebé totes les que porto ressenyades en aquest bloc, sembla mentida que un lloc tan excepcional caigui tan a prop de casa. Posem-nos patriòtics: que paratges com el Joc de Pilota (un prat amb el topònim del qual també n’hi ha per sucar-hi pa) estiguin a dues hores de la platja del Far de Vilanova demostra que vivim en un país de puta mare. Geomorfològicament parlant, vull dir.


DESCRIPCIÓ TÈCNICA DE LA SORTIDA:

A les 7:40h vaig sortir de Vilanova i a les 9:40h vaig aparcar al Santuari de Falgars (passant per l’Eix del Llobregat i desviant-me’n a Sant Julià de Cerdanyola). Amb tota la calma d’anar parant a fer fotos i de flipar-me amb totes les petites coses a què m’obligava a fixar-me la boira (això va marcar el ritme lent de tota l’excursió), vaig passar pel Camp de l’Ermità a les 10.20h, em vaig plantar al coll de Sant Miquel a les 11:15h i, després d’un intent de pujar al Serrat Negre frustrat per la quantitat de neu tova que hi havia al vessant occidental d’aquella muntanya (i pel fet que havia deixat incomprensiblement les raquetes al cotxe), vaig arribar al pla de Catllaràs a les 12h i vaig pujar al roc de Catllaràs (1.685 m), on vaig fer una parada per menjar-me quatre galetes. D’allà, vaig arribar al Prat Xispedor (que al mapa surt com a Gespedor, però que, per allò del meu entusiasme per la toponímia popular, m’estimo més citar-lo segons l’anomena el paisà Ignasi Serra) a les 12:50h, passant per la magnífica Font Assedegosa. A les 13:40h era al Joc de Pilota, des d’on em vaig enfilar al Roc de la Mare de Déu (1.615 m, 14h). Després d’haver-ne admirat les vistes (la boira ja s’havia aixecat), vaig baixar a dinar al mateix Joc de Pilota (14:30h), i, baixant per un camí que no surt al mapa (però que he procurat marcar aproximadament a la ruta que us proveeixo aquí sota) i que passa per unes mines abandonades, em vaig plantar al cotxe a les 16:40h. A les 19h era a Vilanova un altre cop. Total: 11 horetes molt ben aprofitades (7 hores de caminada + 4 de cotxe).

Només queda apuntar que, encara que jo la fes a peu, aquesta excursió, en ple hivern, també es pot fer íntegrament amb raquetes (excepte la pujada al Roc de la Mare de Déu). La prova és que, malgrat que es mou per alçades mitjanes (entre els 1.200 i els 1.700 metres), a finals de març encara hi havia llocs on, sense raquetes, m'enfonsava fins més amunt del genoll.


[He marcat en groc el tram de camí que no surt al mapa de l’Alpina. Comença al prat Xispedor i està marcat amb uns senyals carbasses.]


AMB LES ULLERES DE PROP I DE LLUNY
Unes imatges del Catllaràs a finals de març


[El brancam d’un pi imponent al Camp de l’Ermità. Lluny de ser un destorb, la boira dóna molt de joc per fer fotos.]


[Un arxipèlag de fulles mortes damunt la neu vella.]


[Les mateixes fulles de l’arxipèlag tal com devien ser ara fa un any. Les gemmes són potència pura, vida reconcentrada i tibant, com una panxa de prenyada.]


[La neu és delatora. Quan arriba la primavera i deixen de caure noves capes blanques damunt del mantell, és molt fàcil veure rastres de l’activitat animal arreu. Petjades, excrements o, com en aquest cas, les restes d’un banquet d’esquirols, queden retratats a la pel·lícula glaçada.]


[L’abundància de zones planes fa que al Catllaràs el bosc hi creixi fort i sa. Fa goig passejar-hi.]


[Vora la Font Assedegosa, aquesta salamandra es mostra contenta que l’hivern, pam a pam, vagi cedint terreny a la primavera.]


[Al Prat Xispedor, la boira es va aixecar definitivament i vaig començar a caminar més lleuger, com si m’hagués tret un pes de sobre.]


[A més del sentit de la paraula “bucòlic”, també vaig aprendre exactament què és una “xemeneia” en la terminologia muntanyenca. Aquesta és la que, sense dificultats, cal superar per enfilar-se al Roc de la Mare de Déu.]


[Bodegó neobucòlic. L’entrepà, la motxilla i les cantimplores de vi i d’aigua, al Joc de Pilota.]


[L’ull d’una mina de carbó. Diria que, concretament, és la mina del Moreno. M’imagino que els miners també tenen alguna cosa a dir en això de posar noms a aquestes muntanyes.]


[Epíleg. Baixant, paro a fer un tallat en un bar de Cal Rosal, a prop de Berga. Per a un habitant de l’extraradi barceloní (que, ens agradi o no, és el que és Vilanova avui dia), no deixa de sorprendre entrar en un bar i veure un grup de paletes i manobres parlant un català que, per ignorància, solem associar amb la pagesia. M’acosto al racó de la premsa i veig que haig de triar entre un Telva i una revista de cotxes. Per pudor, agafo la de cotxes, i, què voleu que us digui, em va fer molta gràcia aquesta patinada editorial del “modelo en negrita”. Per altra banda, aquella estona del tallat és una prova que anant a la muntanya no només s’aprenen noms de pedres i floretes, sinó que també es conreen disciplines tan insospitades com “lo más avanzado del mercado nipón en materia de vehículos eléctricos”. En casos com aquest, em tranquil·litza recordar que el saber no ocupa lugar.]