dilluns, 22 de març del 2010

Sobre la marxa

La setmana passada, l’amic Xavi Carbonell i un servidor vam reprendre les nostres activitats excursionistes assistint a la 52a Marxa d’Orientació per Descripció de l’A.E. Talaia, que va transcórrer per l'àrea de Les Gunyoles, al terme municipal d'Avinyonet del Penedès. Com a passejada, va suposar tot un descobriment dels límits septentrionals del massís del Garraf, una zona que, com que cau fora del Parc Natural, jo desconeixia completament, i que es va revelar com un niu de futures excursions i exploracions (d’aquestes que faig jo per terrenys més que descoberts i trepitjats). Com a jornada esportiva, va començar amb un seguit de despropòsits que mica en mica vam anar esmenant per acabar fent un paper prou digne per dos pringats de l’excursionisme com el Xavi i qui us escriu. Per testimoni, i com a eina per no cometre els mateixos errors l’any que ve, deixo en aquest bloc una breu ressenya fotogràfica de la sortida.


La primera en la frente. Esportivament, la jornada no podia començar pitjor: llegint el reglament a correcuita mentre fèiem el cafè, ens vam adonar que, per no portar jo motxilla, ens restarien 10 punts al “control de motxilles”, situat en un punt sorpresa de la marxa. Després de qualificar la regla d’”integrisme de muntanya” (ja que no vam trobar en absolut necessari que tots dos membres de l’equip portéssim motxilla), vam viure una mostra de l’altra cara de la moneda, la “solidaritat de muntanya”, quan una bona ànima (l’Assumpta Baig, per més senyes) ens va aconseguir una maleta Alpina vintage que ens va estalviar la primera patacada del matí.


"Tira, tira, que anem tard." Estabornits per la vergonya de la novatada de la motxilla, vam començar a caminar sense llegir la descripció (un error certament lamentable en una marxa “per descripció”), cosa que ens va portar a saltar-nos el primer trencall i tirar recte avall on havíem de girar cap amunt. Resultat: vam perdre cinc minuts preciosos que vam haver de recuperar trescant a tota hòstia per un terreny que era pur Garraf: rocs calcaris, vells incendis, pins pobres, esgarrinxades, farigola i romaní. Una delícia. L’única nota estrangera: aquests pedaços de neu que encara s’aguantaven de la gran nevada del 8 de març. Hauria estat fabulós fer aquesta passejada el dia després del fenomen.


"Ara anem bé, tio." Després de recórrer un llom amb unes vistes esplèndides de l’Alt Penedès i de Montserrat, pels carrers de l’Arboçar ja començàvem a estar familiaritzats amb la mecànica de l’orientació per descripció: “L’any que ve guanyem.”


Dos tontos muy tontos. Malgrat les habilitats que anàvem adquirint sobre la marxa, ja no ens vam poder treure de sobre la cara de ximplets que ens havien deixat els dos errors flagrants de bon matí.


"Aquí diu que..." Un servidor és mal perdedor, i no vaig voler tornar a perdre el fil de la ruta en cap moment, mentre el Xavi gaudia de la neu, del paisatge i d’aquest columbari medieval que sembla mentida que encara estigui dempeus, fent penitència a la intempèrie des de fa set o vuit segles.


"Apunta: 364." Al control E vam consolidar la tendència ascendent i només vam perdre mig minut sobre el temps oficial: “L’any que ve polim.”


De la Puszta... La mica de neu vella li donava a aquest mas rònec un aire centreeuropeu totalment fora de lloc.


...al Penedès. Cent metres més enllà, tornàvem a ser a casa: esbarzers, ametllers i vinya. A finals d’estiu, aquí ens fem un menú complet de fruits de la terra.


"Què sou, vosaltres, un control?". Veient-nos la pinta, fins i tot la canalla d’un pagès que podava la vinya es va atrevir a prendre’ns el pèl una mica. No van ser els únics: la parella que es veu al fons, formada per unes malicioses Marga Carbonell i Queti Vinyals, també ens va fer creure que ens havíem saltat un control. Érem la mofa... Però la venjança és un plat que se serveix fred.


29 punts negatius (que sona pitjor del que és). En arribar, ens vam assabentar que els controls de temps eren independents, i no acumulatius, fet que apunto més que res perquè el tinguem en compte de cara a l’any que ve, si no volem tornar a cagar-la de mig a mig.

Comptat i debatut, el botí de la marxa va ser prou sucós: un matí esplèndid amb l’amic, una bona passejada (al final, 4 horetes a bon pas), un nou plànol per estudiar i caminar (el que ens van donar de l’extrem nord-oest del massís del Garraf) i tota una lliçó de terminologia de muntanya a càrrec de gent que en sap; efectivament, tant a la descripció que vam anar seguint com al magnífic “relat complementari” que ens van donar al final amb explicacions geogràfiques i històriques del recorregut, hi havia paraules molt valuoses que vam aprendre de la millor manera, és a dir, sobre el terreny, com ara “rocallís”, “grau”, “viarany”, “carrerada” o “fressat”. Prometo tornar a recórrer aquest camí per il•lustrar aquestes i altres mots, ja que, amb l’espit de la “competició”, vam passar per alt algunes imatges que valien prou la pena.

Només queda, doncs, donar les gràcies a l’A.E. Talaia per aquests ensenyaments i per continuar organitzant puntualment cada any aquest acte des del 1950 (que no és poc).

3 comentaris:

  1. El columbari aquest m'ha deixat molt impressionada, aviam si l'anem a veure algun dia. I gràcies per la xapa aquella d'Absolut, ja la tinc amb la resta de la col·lecció :)

    ResponElimina
  2. Amb l'"experiència" que heu agafat aquest any, segur que la Marxa de l'any vinent la claveu!

    Vam riure molt amb (no "de")vosaltres!

    PD: ha estat una grata sorpresa descobrir aquest bloc.

    ResponElimina
  3. Quina crònica més brillant dels fets ocorreguts durant la gesta del dia 14 de març pels camins i viaranys penedesencs! Quina sort que vam tenir de tenir-vos a prop, senderistes intrèpids! Fins a la marxa de l'any que ve!

    ResponElimina