Sobre la marxa

La setmana passada, l’amic Xavi Carbonell i un servidor vam reprendre les nostres activitats excursionistes assistint a la 52a Marxa d’Orientació per Descripció de l’A.E. Talaia, que va transcórrer per l'àrea de Les Gunyoles, al terme municipal d'Avinyonet del Penedès. Com a passejada, va suposar tot un descobriment dels límits septentrionals del massís del Garraf, una zona que, com que cau fora del Parc Natural, jo desconeixia completament, i que es va revelar com un niu de futures excursions i exploracions (d’aquestes que faig jo per terrenys més que descoberts i trepitjats). Com a jornada esportiva, va començar amb un seguit de despropòsits que mica en mica vam anar esmenant per acabar fent un paper prou digne per dos pringats de l’excursionisme com el Xavi i qui us escriu. Per testimoni, i com a eina per no cometre els mateixos errors l’any que ve, deixo en aquest bloc una breu ressenya fotogràfica de la sortida.


La primera en la frente. Esportivament, la jornada no podia començar pitjor: llegint el reglament a correcuita mentre fèiem el cafè, ens vam adonar que, per no portar jo motxilla, ens restarien 10 punts al “control de motxilles”, situat en un punt sorpresa de la marxa. Després de qualificar la regla d’”integrisme de muntanya” (ja que no vam trobar en absolut necessari que tots dos membres de l’equip portéssim motxilla), vam viure una mostra de l’altra cara de la moneda, la “solidaritat de muntanya”, quan una bona ànima (l’Assumpta Baig, per més senyes) ens va aconseguir una maleta Alpina vintage que ens va estalviar la primera patacada del matí.


"Tira, tira, que anem tard." Estabornits per la vergonya de la novatada de la motxilla, vam començar a caminar sense llegir la descripció (un error certament lamentable en una marxa “per descripció”), cosa que ens va portar a saltar-nos el primer trencall i tirar recte avall on havíem de girar cap amunt. Resultat: vam perdre cinc minuts preciosos que vam haver de recuperar trescant a tota hòstia per un terreny que era pur Garraf: rocs calcaris, vells incendis, pins pobres, esgarrinxades, farigola i romaní. Una delícia. L’única nota estrangera: aquests pedaços de neu que encara s’aguantaven de la gran nevada del 8 de març. Hauria estat fabulós fer aquesta passejada el dia després del fenomen.


"Ara anem bé, tio." Després de recórrer un llom amb unes vistes esplèndides de l’Alt Penedès i de Montserrat, pels carrers de l’Arboçar ja començàvem a estar familiaritzats amb la mecànica de l’orientació per descripció: “L’any que ve guanyem.”


Dos tontos muy tontos. Malgrat les habilitats que anàvem adquirint sobre la marxa, ja no ens vam poder treure de sobre la cara de ximplets que ens havien deixat els dos errors flagrants de bon matí.


"Aquí diu que..." Un servidor és mal perdedor, i no vaig voler tornar a perdre el fil de la ruta en cap moment, mentre el Xavi gaudia de la neu, del paisatge i d’aquest columbari medieval que sembla mentida que encara estigui dempeus, fent penitència a la intempèrie des de fa set o vuit segles.


"Apunta: 364." Al control E vam consolidar la tendència ascendent i només vam perdre mig minut sobre el temps oficial: “L’any que ve polim.”


De la Puszta... La mica de neu vella li donava a aquest mas rònec un aire centreeuropeu totalment fora de lloc.


...al Penedès. Cent metres més enllà, tornàvem a ser a casa: esbarzers, ametllers i vinya. A finals d’estiu, aquí ens fem un menú complet de fruits de la terra.


"Què sou, vosaltres, un control?". Veient-nos la pinta, fins i tot la canalla d’un pagès que podava la vinya es va atrevir a prendre’ns el pèl una mica. No van ser els únics: la parella que es veu al fons, formada per unes malicioses Marga Carbonell i Queti Vinyals, també ens va fer creure que ens havíem saltat un control. Érem la mofa... Però la venjança és un plat que se serveix fred.


29 punts negatius (que sona pitjor del que és). En arribar, ens vam assabentar que els controls de temps eren independents, i no acumulatius, fet que apunto més que res perquè el tinguem en compte de cara a l’any que ve, si no volem tornar a cagar-la de mig a mig.

Comptat i debatut, el botí de la marxa va ser prou sucós: un matí esplèndid amb l’amic, una bona passejada (al final, 4 horetes a bon pas), un nou plànol per estudiar i caminar (el que ens van donar de l’extrem nord-oest del massís del Garraf) i tota una lliçó de terminologia de muntanya a càrrec de gent que en sap; efectivament, tant a la descripció que vam anar seguint com al magnífic “relat complementari” que ens van donar al final amb explicacions geogràfiques i històriques del recorregut, hi havia paraules molt valuoses que vam aprendre de la millor manera, és a dir, sobre el terreny, com ara “rocallís”, “grau”, “viarany”, “carrerada” o “fressat”. Prometo tornar a recórrer aquest camí per il•lustrar aquestes i altres mots, ja que, amb l’espit de la “competició”, vam passar per alt algunes imatges que valien prou la pena.

Només queda, doncs, donar les gràcies a l’A.E. Talaia per aquests ensenyaments i per continuar organitzant puntualment cada any aquest acte des del 1950 (que no és poc).

Un estofat de memòria

EL PRETEXT

Parlar de cuina en un bloc de muntanya pot semblar fora de lloc, però crec que la meva estada al refugi de Colomers l’estiu de 2006 ho pot arribar a justificar. Si fem números, veureu que és una excusa prou sòlida: hi vaig treballar des del 9 de juny fins al 16 de setembre, sis dies a la setmana, i cada dia fèiem una olla per als hostes de tres quilos i mig de llenties. Total: després d’haver cuinat 315 quilos de llenties en tres mesos, crec que tinc un bon pretext per parlar de llenties allà on em surti dels nassos. A més, què millor que un bon estofat al vespre, després d’una sortida?

De moment, procuraré estar-me d’estendre’m sobre les misèries i la glòria de Colomers (poques coses em van deixar indiferent de viure en aquell lloc), però, ja que hi som, faré una breu ressenya d’una de les excursions més dures i més maques que hi vaig fer en un dels dies lliures: el tuc de Bergús des d’Espot.


[El refugi de Colomers a l'única foto digital que en tinc, que sembla que comenci a cobrir-la el tel de la memòria.]


LES LLENTIES

A Colomers.
Els elevats costos de la provisió per helicòpter i la considerable rancior del guarda feien que les llenties de Colomers fossin del tipus que ma mare anomenava “llenties vídues”, és a dir sense tall. El procés culinari també era espartà: en una olla a pressió de dimensions notables, posàvem set o vuit pastanagues, dos o tres pebrots, un parell de cebes grosses, unes quantes patates (tot mal tallat), no sé si una o dues cabeces d’alls senceres, tres quilos i mig de llenties, un reguitzell de culleradetes d’avecrem en pols (18, si no recordo malament) i aigua que ho cobrís tot cinc o sis dits; tapàvem l’olla i la posàvem al foc al màxim fins que xiulava, moment en què posàvem el piu de la tapa, abaixàvem el foc al mínim i ho deixàvem coure... 35 minuts? 40? Sembla mentida que la memòria jugui aquestes males passades. En fi, les llenties sortien bastant bé segons l’escala preu-esforç-resultat i feien el fet per a un excursionista exhaust; en termes absoluts, però, eren tedioses. Òbviament, nosaltres ens cuinàvem les nostres coses.

A casa.
Si la xarcuteria més propera és a 200 metres de casa vostra, i no a 20 quilòmetres (i si heu de cuinar per a tres o quatre comensals, i no per a trenta o quaranta), us recomano aquesta altra recepta, que ara mateix tinc al foc (heus aquí la veritable raó d’aquesta entrada al bloc): sofregim una ceba ratllada i mig pebrot vermell tallat en juliana, juntament amb uns quants talls de botifarra blanca i negra, xoriço i cansalada; al cap de cinc minutets, retirem la botifarra, la deixem en un plat a part, i tirem a l’olla un parell de tomàquets ratllats i dos o tres grans d’all aixafats; deixem que tot es faci una mica, fins que perdi l’aigua i agafi la textura densa del sofregit madur; llavors, hi tirem un raig de vi blanc i un de conyac, ensumem llaminerament els vapors d’alcohol que pugen i, quan aquests deixin de picar al nas, tirem mig quilo de llenties, les cobrim generosament amb aigua (sobretot si no les hem posat unes hores en remull, ja que llavors se’n beuran molta), hi tirem sal i les deixem coure una hora llarga. Cinc minuts abans d’apagar el foc, tornem a posar a l’olla la botifarra que havíem apartat. Si un cop llestes les deixem reposar dues o tres hores, encara seran més bones. I si les fem el dia abans d’anar a fer una bona caminada, probablement ens animarà l’excursió pensar-hi i, després, les recordarem durant molt de temps.


BATALLETES/1: EL BERGÚS (des del pàrquing d’Espot)

Miraré de ser breu (probablement sense èxit) perquè no tinc ni fotos (encara no tenia càmera digital) ni indicacions de temps (fa tres anys i no vaig prendre notes). Només recordo que vam començar a caminar per allà les 9 i hi vam estar fins ben bé les 8 del vespre (parades incloses, òbviament). És una excursió llarga i amb un pas una mica difícil per a muntanyistes cagats com jo, però és un tast molt representatiu del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Bellesa a raig.

L’Emma m’havia vingut a veure al refugi en cotxe (bé, fins on es pot arribar en cotxe, a Banhs de Tredòs), i això ens va permetre anar a dormir a Espot i, l’endemà, acostar-nos al pàrquing del prat de Pierró (1.640 m), a l’entrada del Parc Nacional. Allà vam començar a tirar i vam parar al refugi Ernest Mallafré, on ens vam menjar un parell d’entrepans de truita que havien de servir de combustible per a tot el dia.

Del refugi, vam pujar per l’esquerra de l’estany de Sant Maurici fins a les Marrades del Port, on vam agafar un camí cap a la dreta que planeja per damunt del llac. Aquest caminet-mirador du al GR-11. El vam agafar cap a l’esquerra fins a l’estany del Port de Ratera, per una pujada continuada, amb uns paisatges ja menys diàfans, però sorprenents. En arribar a aquest estany, vam agafar un caminet cap a l’esquerra marcat per fites de pedres entre blocs, acostant-nos a la canal del Crabes, l’únic pas compromès de l’excursió. És una canal força dreta i que es desfà bastant. Haig de dir que, a mitja canal, vaig desprendre amb el peu un rocot de mig metre que va passar a tota castanya a dos pams de l’Emma, que anava temeràriament cinc o sis metres per sota meu (aquí vam demostrar poca experiència). L’ensurt em va deixar amb les cames tremolant en un lloc bastant fill de puta perquè et fallin les cames, mentre l’Emma, que sempre ha demostrat més valor que jo en aquestes situacions, buscava un altre pas grimpant per unes roques que feien mala pinta. Ho vam passar malament. L’únic que ens consolava era saber que baixaríem per l’altra banda de la muntanya, molt més practicable, i, efectivament, quan vam ser dalt, un planell desèrtic ens va semblar el paradís. L’ajudant del guarda d’Amitges (un tal Willy) m’havia dit que era un lloc molt especial, on queda alguna parella de perdiu blanca. De perdius, no en vam veure, però el lloc era ben estrany: sobtava veure tot allò tan pla i tan sec després d’haver passat per llocs tan costeruts i amb aigua per tot arreu. El silenci era lunar.

Des del planell del Crabes, el tuc de Bergús (2.845 m) era un bony que el vam pujar pràcticament corrent. Un cop dalt, les vistes del circ de Colomers i de totes les muntanyes del Pallars, la Ribagorça i la Vall d’Aran són per quedar-s’hi una estona. Però, com sol passar, el vent al cim era fred i es feia tard, així que vam tirar avall cap a l’estany de Bergús, on vam parar a descansar una estona i ens hi vam banyar. Recordo que eren quarts de cinc o així. Quan fa sol, l’aigua gelada només és desagradable al principi, i quan surts s’està molt bé. El cos (que ja el teníem destrossat i encara havíem de tornar fins al cotxe) ho agraeix i és la millor manera d’agafar forces.

Després de l’estany, ens tocava un corriolet força antipàtic fins al Portarró d’Espot. Al mapa, sembla que planegi, i ho fa, però d’una manera cansosa, amb pujadetes i baixadetes; allò que en ciclisme en diuen un “terreno rompepiernas”. Una vegada al Portarró, que és un lloc molt amable, de seguida vam ser un altre cop a les Marrades del Port, on hauríem pogut baixar per on havíem pujat, però vam decidir (jo no sé quines forces teníem aleshores, dec haver envellit molt) tornar a passar pel mirador i baixar per l’altra cantó del llac. Va valer la pena, perquè a prop de l’estany de Ratera vam veure unes daines molt gracioses en un lloc netament bucòlic, i després, baixant cap a la riba del llac, vam passar per la cascada de Ratera, que és un bon salt d’aigua. Des d’allà, ja només quedava una horeta de passejada per prats i boscos d’avets fins al cotxe. La sensació en arribar al pàrquing la descriuen molt bé les últimes paraules de l’avi d’un amic meu: “Jodido pero contento”.

Un cop a Espot, ens vam treure les botes de caminar i ens vam posar les d’endrapar a Casa Juquim (no sé quina de les dues accions va ser més plaent). No tenien llenties, però sí una olla pallaresa i un civet de senglar que van aconseguir atipar-nos (cosa que no era fàcil després d’una trescada així i amb un entrepà i quatre galetes amb xocolata que ja feia hores que l’estómac havia oblidat). I tot, si no recordo malament, per 12 o 14 euros per cap. Un excel•lent per Casa Juquim.


[He posat unes fletxes cutres per indicar el sentit de la marxa per aquest recorregut en vuit. En vermell, la canal del Crabes, un pas una mica xungo; tot i que un dels companys del refugi, el Marc, s'ho va passar "pipa" baixant-hi, demostrant un cop més que allò que per uns són tigres, per altres són mixetes. I és bo que així sigui.]

PD: Rellegint aquesta entrada abans de penjar-la, m’adono que conté una dosi excessiva de “batalletes” que m’incomoda una mica. Espero que el bon lector que hagi arribat fins aquí (i aprofito l’avinentesa per agrair-li la paciència) sàpiga disculpar-me, però és que, tal com deu estar la muntanya ara mateix amb la nevada, millor que tiri d’experiències llunyanes per mantenir viu el bloc.

Serra del Verd

LA FOSCOR BLANCA

Dijous passat vaig fer una altra de les escapades en dies laborables que m'està regalant la crisi. Em vaig acostar a Gósol amb el cotxe a la recerca de les grans vistes que prometia la serra del Verd, una muntanya arrodonida, solitària i amable entre el Port del Comte, Ensija i el Pedraforca. Hi vaig trobar la boira. Una boira com no l'havia viscuda mai a l'hivern. I va valer la pena. Bé, de fet no era ben bé boira, sinó núvols, una nuvolada que, des d'on vaig deixar el cotxe, tapava tota la muntanya, i en la qual em vaig endinsar quan portava una hora caminant i no en vaig tornar a sortir fins al cap de tres hores, baixant.

I va estar molt bé. Va ser un somni de tres hores. Un "somni" no pas com a "situació ideal", sinó en el sentit que s'assemblava realment a un somni dels que tenim quan dormim. La boira és el meteor més oníric (almenys, pels que vivim en llocs tan benèvols meteorològicament com Vilanova); anul·la el context i et deixa a soles amb les coses. En arribar al coll de Molà, el món va desaparèixer i vam passar a existir només jo i el bosc: un bosc immens, infinit, que arribava fins a l'horitzó, a una trentena de metres. Però és que, una hora més tard, al pla de la Font, va desaparèixer fins i tot el bosc; la boira feia que només em pogués fixar en els elements solts. Per dir-ho d'alguna manera, no em vaig quedar sol al bosc, sinó amb "aquest arbre".

Més amunt, encara, la boira era tan tancada i la quantitat de neu era tal que, per un moment, només va haver-hi blanc: la foscor blanca. La sensació era exactament la mateixa que caminar de nit sense lluna ni llanterna, però com si fos el negatiu. La càrrega onírica de l'excursió va arribar al seu clímax quan vaig veure la punta de dalt de tot d'un arbre traient tímidament el cap entre la neu, com disposant-se a agafar aire per submergir-se definitivament en el blanc i aguantar estoicament fins que passi l'hivern d'una vegada.

Vaig continuar pujant fins al cap del Verd, un petit altiplà que és el cim més alt de la serra, a 2.283 metres. La nuvolada allà era un teló blanc infranquejable i, a més, hi feia vent. Però, ja que hi era, volia fer el cim, arribar al punt més alt del pla. Vaig trobar la punta d'un vèrtex geodèsic i vaig haver de tirar de brúixola, sabent que el cim era un centenar de metres més al sud. Allà el vent esborrava la traça i va ser l'únic moment que se'm va passar pel cap la por de perdre'm. De seguida vaig veure un panell que indicava el cim i, per fer passar la mica de por i la mica de fred (el vent era relativament càlid), em vaig menjar l'entrepà, regat amb vi de cantimplora (lamentable).

Quan em vaig acabar el dinar, em vaig girar i em vaig espantar: la nuvolada s'havia esqueixat darrere meu i tenia uns esplèndids 300 o 400 metres de camp visual. Neu, quatre pins negres soferts i una mica de carena. Jo ja m'havia acostumat a la boira i no trobava a faltar veure-hi, però la veritat és que aquella rància concessió del cel em va semblar tot un detall. No va durar ni cinc minuts. El temps just per pensar a baixar per un altre lloc i, immediatament, descartar-ho (si peco d'alguna cosa, és d'excés de precaució).

Així doncs, vaig anar a buscar la meva traça i, quan hi vaig arribar, sorpresa! Unes traces d'esquís l'havien trepitjada en el temps de menjar-me l'entrepà. No cal dir que l'efecte somni es va accentuar en el moment de veure que uns éssers estranys m'havien seguit les passes fins allà dalt i que jo no els havia vist ni sentit en cap moment. Una mica més avall, a prat Salvatge, els dos esquiadors, que, òbviament, en baixada corrien bastant més que jo, em van avançar. Ens vam saludar amablement, però una mica estranyats de creuar-nos allà en un dijous com aquest. Havien pujat de la banda de Tuixent. Em va fer una mica d'enveja veure'ls allunyar-se lliscant per la neu nova. S'haurà de provar, això de l'esquí de muntanya.

Poc després de creuar-me'ls, vaig sortir del núvol. Vaig descosir tot el camí en un parell d'hores i a les 16:15h era al cotxe, veient com la boira s'havia aixecat al serrat. En aquest moment, pensant en les vistes que devia haver-hi dalt, hauria pogut maleir la meva sort, però la veritat és que estava agraït: havia descobert que, si no estàs en un lloc compromès (i la serra del Verd no ho és), la boira és un plaer, com un cotó de sucre blanc que t'embolcalla. Et priva de la immensitat, però et fa apreciar allò que tens a mà: un pi, un avet, les formes de la neu, el croc-croc dels passos. Magnífic. Hi tornarem. A poder ser, acompanyat i un dia que faci sol. A veure una altra cara del Verd.


FITXA TÈCNICA (per si voleu fer-ho)

Vaig sortir de Vilanova a les 7:45h. Vaig anar fins a Gósol i, a la rotonda d'entrada al poble, vaig agafar una pista cap a l'esquerra i vaig seguir els senyals que indicaven el "Vert". Vaig aparcar el cotxe a les 10h una mica més amunt de l'ermita de Santa Margarida, en un revolt tancat a la dreta, del qual surt una altra pista tot recte. Vaig començar a caminar a les 10:20h, pujant per la pista que s'enfila cap a la dreta pel revolt. Després d'un parell de corbes més, em vaig calçar les raquetes i em vaig ficar per una pista secundària que surt a mà esquerra i que de seguida es creua amb una línia elèctrica. Vaig pujar, seguint el G.R., per l'esquerra de la línia elèctrica (aquest és el tros més pesat) fins al coll de Molà (55'). D'allà, vaig seguir la traça que hi havia de feia dies pràcticament fins al cim, passant pel portell de l'Ós, prat Salvatge, el pla de la Font (2h), Cavallets i prat Nabiral. Vaig arribar al cap del Verd (2.283 m) a les 3 hores d'haver començat a caminar i vaig baixar pel mateix lloc en 2 hores més, arribant al cotxe a les 16:15h. Vaig fer un parell de parades llargues que no he comptat en aquests temps i que completen les 6 hores d'excursió (sense comptar les 5 de cotxe entre anar i tornar).


[Quan hi vaig anar jo, es podia pujar fins on vaig deixar el cotxe. Més amunt, hauria d'haver posat cadenes. Si la neu ho permet, crec que és millor pujar en cotxe fins al coll de Molà. El que passa és que, si es pot pujar en cotxe fins allà, segurament és que hi ha poca neu en general.]


Imatges


[Al primer estadi de la boira, es veia el bosc.]


[Al segon estadi, la boira m'anava deixant a soles amb els arbres.]


[A l'estadi final, només hi havia boira i neu: la foscor blanca. Com que em va semblar absurd fer una fotografia tota blanca per il·lustrar-ho, vaig enfocar aquest arbret que treia la punta de dalt de tot entre la neu i em recordava que encara era en aquest món.]


[Brúixola i vèrtex.]


[Un plafó assegura que des d'aquí es veuen moltes muntanyes. S'equivoca. Estic segur que en aquell moment no hi eren. El gel, per la seva banda, vol esmenar l'error tenyint el cartell de l'únic color que existeix.]


[Després de tres hores de boira, la primera ullada consistent de paisatge, a mitja baixada, va ser com despertar d'una becaina.]