dimecres, 24 de febrer de 2010

Volta al castell d'Olivella

MATOLL PETIT I POCA COSA

Encara n'hi ha que creuen que el millor que es pot fer al Garraf és arrasar la muntanya per obtenir ciment per tal d'arrasar la plana. Potser si coneguéssim tots plegats una mica millor la comarca, aquesta opinió minvaria fins a convertir-se en allò que, a parer meu, sempre ha estat: una estupidesa. Per això m'he proposat explorar a fons el massís del Garraf i mantenir-vos-en al corrent amb aquest bloc.

I començaré amb una passejada per a tots els públics: la volta al castell d'Olivella. I dic "per a tots els públics" amb coneixement de causa, ja que durant l'últim mes l'he feta amb el meu pare, de 73 anys, i amb la meva dona, l'Emma, embarassada de 6 mesos, així que ja veieu que el ventall és prou ample. I és que és un "tomet" de poc més d'una hora, però, això sí, molt representatiu del que és tot el massís, ja que s'hi veuen un parell de masies abandonades, una riera seca, un castell enrunat i alguna seqüela del ferotge incendi del 1982. Quin panorama, no? Bé, per compensar, direm que també es passa per una masia habitada, que hi és representat en abundància gairebé tot el catàleg d'espècies vegetals del massís i que vora el camí hi ha una font que raja una mica (i això aquí és tot un miracle). Ja es veu que, per gaudir del Garraf, s'han de saber apreciar les coses amagades, o poc cridaneres. No oblidem que un dels seus principals atractius, els avencs i les coves, està sota terra, i que el seu símbol és el margalló, una planta que científicament s'anomena chamaerops humilis, que ve a significar "matoll petit i poca cosa", però que dóna molt de si.


DESCRIPCIÓ DE LA PASSEJADA:

Per deixar el cotxe, és fàcil: es pot deixar al costat de la carretera a tocar del trencall de Can Montaner, un camí que surt per l'esquerra uns 500 metres abans que la carretera s'enfili cap al nucli d'Olivella. Hi ha espai de sobres per deixar el cotxe a banda i banda de la carretera just abans del trencall (els llocs per aparcar estan marcats amb quadres vermells al mapa).

D'allà, agafem el camí de Can Montaner, per on de seguida deixarem aquest mas a mà esquerra. És l'única masia habitada que veurem, i no m'estranya, perquè es troba en un paratge molt amable, a prop del poble i amb unes vinyes extenses envoltades de boscos estranyament ben conservats de pi blanc i pi pinyoner, i també d'unes parets de roca notables. Un lloc francament maco.

El camí va pujant sense fer escarafalls. Al cap d'uns minuts, arribem a una cadena que barra el pas als cotxes i fem una corba molt tancada a l'esquerra, tot deixant un PR (Sender de Petit Recorregut, marques blanques i grogues) que se'n va tot recte per un fondo (que és el nom que reben les petites valls del massís). Anem durant uns minuts paral·lels a la riera de Begues, que corre completament seca (si no és que està plovent a bots i a barrals) uns 20 o 30 metres més avall, i mica em mica el camí ens fa anar cap a la dreta fins arribar a una altra corba molt tancada a l'esquerra, on es veu, al fons, una masia abandonada, Mas Vendrell (al final n'he fet un breu recull de fotos), que treu el cap entre la vegetació. Allà, a la corba mateix, haurem de deixar el camí gros per pujar recte pel mig del bosc per un caminet una mica més estret, pedregós i costerut (agradable, però), que ens farà rodejar Mas Vendrell i els seus camps de fruiters abandonats per dur-nos a un collet des d'on, en un minut, podrem pujar al castell a veure les vistes que s'hi veuen i els quatre rocs que en queden. Val la pena acostar-s'hi perquè és allà mateix. També val la pena, a la pujada, treure el nas a Mas Vendrell i, assumint el risc que ens caigui el sostre al damunt, entrar-hi.

Després del castell, a 304 metres d'alçada, ja és tot baixada. Tornem al collet i baixem per la dreta. A prop del camí, veiem la Masia del Rector, en runes, i, poc després d'una corba a la dreta, veurem a mà esquerra un petit trencall que du, a una vintena de metres, a la deu impossible: enmig de tanta sequedat, els generosos safarejos, les ombres i el raget d'aigua constant de la font del Rector són un petit oasi. Molt petit, però, com gairebé tot al Garraf. I no en refiem, perquè a l'estiu no deu rajar gota d'aigua; la roca calcària (quasi tot el massís ho és) absorbeix i filtra l'aigua en superfície amb una eficàcia astoradora, i d'aquesta manera contribueix en bona mesura a allò que dèiem del "matoll petit i poca cosa".

Tornem al camí des de la font i baixem fins a trobar el PR que abans havíem descartat. L'agafem per continuar baixant i, al cap d'uns 5 o 10 minuts, tanquem el cercle i retrobem el camí i la cadena que hem passat fa una estona. Tornem al cotxe per aquest camí. Can Montaner, amb Olivella al fons i per contrast amb els masos rònecs que hem vist, ens sembla una finca ubèrrima: els quatre fruiters que té davant són vius i estan cuidats, les vinyes que té al voltant són riques i les pinedes, que s'han salvat de tots els incendis dels últims anys, són altes i fermes. Es diria que no sembla el Garraf, però jo m'estimo més dir que el Garraf té moltes més cares que no sembla, i que si no es cremés cada 15 anys i si s'habitessin algunes de les masies abandonades, tot plegat faria una altra fesomia. Jo m'hi apunto!

Temps total de la passejada: Hora / Hora i mitja.
Dificultat: Nul·la.




Imatges

QÜESTIÓ DE TEMPS

Com qui no vol la cosa, el bosc, amb la inestimable ajuda dels elements, comença la llarga però inexorable tasca de no deixar rastre de Mas Vendrell.


[Un agosarat intent de minicascada de gel complica (o fa més divertit) l'inici del corriol que puja cap al castell d'Olivella. La cadena, que ha quedat obsoleta pel mal estat del camí, que ja fa la seva funció, indica l'entrada a la finca de Mas Vendrell.]


[Mas Vendrell (al fons) devia fer tot un altre efecte quan aquests fruiters estaven cuidats. El bosc amenaça amb pins joves i matolls d'envair el seu territori. Per cert: premi per qui em digui quins són aquests arbres que l'Emma examina atentament (vam dictaminar, per les gemmes, que la majoria eren vius, però que estaven molt malmesos).]


[Evidentment, el fenomen de la deglució de l'obra de l'home per part de la vegetació fa més patxoca a les piràmides de Chichén Itzá, però, en essència, a Mas Vendrell passa el mateix.]


[Les construccions de pagès són fermes, però la gravetat és tenaç i té, literalment, tot el temps del món.]


[Algunes estances de Mas Vendrell estan encara en bon estat, però les escletxes indiquen que, amb el temps, deixarà de ser-hi un lloc segur per practicar-hi l'onanisme. Potser convindria avisar el Sr. Valverde. Les pintades de casa abandonada generalment són d'una sordidesa torbadora (tot i que no sempre; un dia en parlem a fons).]


[Un pit-roig alegra un matí molt fred entre la vegetació que s'està halant Mas Vendrell. La cara amable del depredador.]

divendres, 19 de febrer de 2010

Retorn a Ensija

De tots els llocs d'alta muntanya que em captiven, la serra d'Ensija és el més proper. Per això hi he tornat. Hi vaig ser el gener del 2007 i, de tan poca neu que hi havia, no vam poder ni calçar-nos les raquetes. Avui era tot al contrari. Ha nevat molt aquestes setmanes i ahir mateix en va caure una de bona. Resultat: ni rastre de cap traça. Implicacions: un servidor, després de sis mesos sense pujar a la muntanya, ha hagut d'anar obrint traça durant tota la pujada. Conseqüències: a mig camí ja tenia rampes fins i tot als braços; no parlem de com estic ara.

A part d'això, no cal dir que l'espectacle d'una muntanya tan deliciosament solitària com Ensija colgada de neu immaculada ha estat corprenedor. I set hores d'espectacle corprenedor no es viuen pas cada dia.

I és que la serra d'Ensija és un lloc molt afortunat. Petita, però molt ben proporcionada: boscos espessos al vessant nord, un parell de canals maques, parets imponents al sud i uns planells alpins extensos i preciosos (mancats, això sí, de llacs, patrimoni exclusiu del Pirineu axial). Si a això li sumem que queda en una àrea de rialla morta entre el complex Cadí-Pedraforca i els pols d'atracció de trineus i esquiadors familiars de Rasos de Peguera i el Port del Comte, comencem a tenir un molt bon lloc. Al cap de setmana s'hi troba algú, però avui, dijous, he pujat i he baixat sense veure ningú, ni cap traça, ni sentir cap veu. A una hora i mitja en cotxe de Barcelona, estar tot el dia caminant i que et passi això no és normal (i, si et ve de gust, és molt plaent).

A més, per si tot això fos poc, Ensija és la primera serra una mica alta pujant pel Llobregat. Això li dóna una posició de sentinella des de la qual, en un dia clar, domina dos terços de Catalunya cap al sud (des del Montseny fins als Ports de Beseit), i, cap al nord, té unes vistes privilegiades del Cadí, el Moixeró i el Pedraforca, a part del Pirineu de la Cerdanya i del Ripollès, i alguns muntanyots del Pallars.


[La traça oberta entre rampa i rampa.]

La qüestió és que, a part de passar-m'ho molt bé, retrobar-me amb això d'anar sol a la muntanya i sentir que el dia ha valgut la pena, he après què és obrir traça amb neu nova i he avançat una mica en el meu coneixement (encara molt insuficient) del comportament de la neu i del gel (com ara les "ombres de gel" de les fotos -la d'aquí i les que penjaré al fotoloc-).


[Una ombra de gel interpreta una creu de ferro a la seva manera, mentre aquesta emmarca a la perfecció (pura casualitat) el Pedraforca, al fons.]

Vaja. Veig pel meteocat que ara mateix està tornant a nevar. Jo em pensava que algú podria aprofitar la meva traça demà. Tinc la sensació que això passa tot sovint en coses molt més serioses: persones que es deixen la pell per obrir camí i després ningú aprofita la nova via (ja sigui perquè som rucs o, com en aquest cas, pels imponderables).


FITXA (PSICO)TÈCNICA

El que volia fer: volia llevar-me a les 5 per tenir les raquetes calçades a quarts de 8, pujar a la Gallina Pelada (2317 m, el cim més alt d'Ensija, de nom certament antiheroic; en té un altre, "Cap de Llitzet", però a hores d'ara em sembla un eufemisme), després fer tota la carena de la serra fins a Serrat Voltor, a l'extrem oriental, i baixar pel barranc de Llobateres. Però un paisà d'aquesta terra, l'amic Ignasi Serra, de Sant Julià de Cerdanyola, em va recomanar que no m'aventurés per Llobateres, ja que, quan hi ha molta neu i pujades de temperatura, com ha estat el cas d'avui, poden baixar-hi allaus.


[A l'espera de disposar d'un escàner, m'haig de conformar amb gorrejar mapes d'altra gent; la ruta marcada coincideix en un 90% amb la que he fet jo.]

El que he fet: m'he llevat a quarts de 7, he sortit de Vilanova a les 7:10, m'he passat de llarg a Martorell (m'he posat de molt mala hòstia), cosa que m'ha fet perdre 20 minuts i 3,50 € de peatge, he arribat a la Pleta de la Vila (l'inici de l'excursió; s'hi va agafant un trencall a mà esquerra al coll de Trapa, entre Saldes i Gósol) a les 9:35 i he començat a caminar a les 9:40. He pujat pel camí de la font Freda. El meu trist estat de forma, la fal·lera fotogràfica que m'ha agafat i les esmentades condicions de la neu han fet que no arribés al refugi d'Ensija (tancat i amb una part lliure molt petita i bastant rònega) fins a les 12:25. Allà he dinat, a les escales, en mitja hora (entrepà, pera, figues seques), i he tirat cap amunt. Un cop he arribat a la carena (que he agafat una mica més a l'est que el recorregut marcat), ha començat a sonar el telèfon; entre això i les meves pobres cames, he trigat més d'una hora a fer el cim de la Gallina Pelada, a les 14:10. Després, m'he acostat, per una careneta més aèria que perillosa (si la neu és bona com avui; amb gel, millor no fer-la) a la Roca Blanca, on m'he parat a fer més trucades (per dropo que sigui, un autònom és un autònom) i a gaudir una estona del paisatge a les 14:30. Dec haver sortit al cap d'un quart d'hora i, d'una tirada i pel mateix camí de la font Freda, amb els núvols trepitjant-me els talons, m'he plantat al cotxe a les 16:35. Crec que, tal com ha evolucionat el dia (molt de sol i gens de fred al matí i migdia, empitjorament ràpid a la tarda), he fet bé de no baixar pel barranc de Llobateres, una canal un pèl compromesa pel pendent (si hi ha gel) i pels allaus (si hi ha massa neu).

Oració del pretendent de la muntanya

Baixo cul a terra perquè Nostre Senyor em va negar el do de l'agilitat, i el de la força me'l va administrar amb comptagotes.

Baixo cul a terra perquè em vinclo davant de qualsevol descens, perquè on altres veuen diversió, jo veig perill.

Baixo cul a terra perquè la muntanya se'm va revelar als vint anys; de petit, jugava al Lego.

Baixo cul a terra, en definitiva,
per no fer-me mal,
perquè tinc mala sort,
perquè sóc un cagat,
perquè m'estimo la muntanya,
però, francament, no tinc clar que aquest amor sigui correspost.