divendres, 3 de setembre del 2010

El reproductor interior / 1

CANÇONS D'ANAR A PEU

A la muntanya, no s’escolta música. Sobretot qui, com jo, és mal amic dels auriculars: aquells tan petits, de botó, tota l’estona em cauen i em posen histèric; els que van agafats per damunt del cap solen ser durs i em fan mal a l’orella; i, és clar, no es tracta d’anar a fer el Montardo amb uns cascos encoixinats d’estudi, oi? A més, molèsties a part, francament: s'ha de ser carallot per anar pel mig del bosc amb les orelles tapades. Total, que, a la muntanya, no s’escolta música. A no ser, és clar, que et carreguis la guitarra a l’esquena, però les lumbars no em recomanen aquest exercici, i l'oïda fa temps que em va dissuadir de tocar cap instrument. De manera que tanquem-ho: a la muntanya, no s’escolta música. A la muntanya, la música es recorda, es reprodueix amb aquesta mena d’Spotify orgànic i aleatori que tenim a la closca i que s’engega quan vol (i que també fa anuncis emprenyadors de tant en tant). De vegades, sobretot quan s’està caminant en silenci, amb el ritme dels passos, vénen al cap tonades, fragments de lletres, frases soltes, que es van repetint com un mantra, i sovint t’ajuden a vèncer algun coll quan vas carregat i no pots dir fava.

És la meva intenció a partir d’ara, de tant en tant, fer constar en aquest bloc algunes de les cançons que m’acompanyen (a la ment; no us penseu pas que goso trepitjar-les en veu alta) quan vaig sol a la muntanya o quan, anant acompanyat, es fa un d’aquells silencis llargs que de vegades t’uneixen més al company de travessa que cap conversa. Serà una manera de mantenir viu aquest diari ara que les circumstàncies m’han fet espaiar les escapades.

Mireu, de fet, anava a començar amb una cançó dels Byrds, una de l’època hippy que convida a anar a trobar-se amb la natura, però quan he dit això de carregar-me la guitarra a l’esquena, se me n’ha acudit una altra que trobo que és d’allò més adient per encetar aquesta “nova secció”. Així que, sense més preàmbuls, us deixo amb el mestre i me’n vaig (a peu).

dimecres, 23 de juny del 2010

Menú de degustació pel nord del Garraf

Vinyes, pins, màquies, alzines, avencs, coves, rieres, masos habitats i abandonats, i un cim imprescindible del massís: la Mola. Un tast del bo i millor del Garraf interior en una caminadeta de 4 o 5 hores.


El passat dia 18, en una de les llevades intempestives del petit Joan, que llavors tenia 9 dies d’edat, se’m va acudir, després de canviar-li els bolquers i deixar-lo al pit de l’Emma, escapar-me a veure sortir el sol al massís del Garraf. L’objectiu era agafar una mica de distància amb la meva nova condició de pare, fer-hi un parell de tombs i, de pas, explorar una part que ja feia temps que tenia fitxada del PR C-37. Els resultats: la constatació de la profunda felicitat i l’agraïment que sento pel fet que l’embaràs hagi arribat a bon port i el tancament d’una proposta de circuit pel nord del Parc Natural del Garraf que crec que és molt llaminera i que us detallo a continuació. Es tracta d’una versió molt més àmplia i completa d’una passejada al voltant del castell d’Olivella que vaig ressenyar en aquest bloc fa tres o quatre mesos, que combina els millors retalls de les nombroses sortides que he fet per aquella zona durant els últims dos anys (per això hi ha fotos de diversos moments de l’any).

L'excursió comença molt a prop d'Olivella. Podem deixar el cotxe vora la carretera en un parell de llocs òptims per aparcar que hi ha uns metres abans del camí que surt a l’esquerra cap a Cal Montaner (senyalitzat amb les marques grogues i blanques del PR C-37), uns 300 metres abans d'arribar al poble. Comencem a caminar per aquest camí i de seguida deixem a l’esquerra la masia de Cal Montaner (150 m), l’única casa habitada que veurem en tot el trajecte, entre unes vinyes esplèndides i amb uns margallons i uns fruiters magnífics davant. Al cap de cinc minuts, deixarem a la dreta el PR C-37, pel qual baixarem més tard de tornada cap al cotxe, i anirem fent via entre boscos més o menys joves de pi blanc fins al pla de Santasusanna (180 m), un lloc idíl•lic dominat per aquest mas, al qual ens podem acostar per un camí que hi puja i tafanejar una mica entre les escletxes del portal (que, per cert, té un forat per on s’hi pot entrar, però no seré jo qui us animi a saltar-vos un principi bàsic de la nostra societat per admirar les meravelles i les curiositats de l’interior d’aquesta propietat privada semiabandonada... oi?).

Des de Santasusanna agafem cap a l’est el GR que hi passa i anem guanyant alçada, primer suaument per un fondo força humit i frondós, i després d’una manera més pronunciada muntanya amunt fins a la Llaureda (358 m), des d’on el camí careneja fins a la pista que va d’Olesa de Bonesvalls a Can Grau. Un cop arribats a la pista, hi baixarem 30 o 40 metres fins un retomb a l’esquerra, del qual surt, recte, el camí que puja fins a la Mola, un corriol dret però no gens antipàtic que ens durà al cim d’aquesta muntanya emblemàtica del Garraf (537 m), des d’on, en un dia clar, veurem bona part del Prepirineu i del Pirineu català, per no parlar de les vistes privilegiades que hi ha de la plana de Vilanova, del Penedès i, evidentment, de Montserrat i d’altres serres del Prelitoral.

Baixarem de la Mola per on hem pujat, però, a mig camí de la pista, en un lloc on el descens fa un descans, trencarem cap a la dreta per acostar-nos a l’avenc de l’Esquerrà (340 m), un dels més espectaculars del massís, tant per la seva profunditat (305 metres, que el situa com la quarta cavitat més fonda de Catalunya) com per l’aspecte del forat, d’un magnetisme vertiginós. El lloc de l’avenc és perfectament visible a l’esquerra de la pista anant cap a Olesa. Després, agafarem de nou la pista cap al sud, en direcció a Can Grau, deixarem a l'esquerra el camí de la Mola i la dreta el que hem fet des de Santasusanna, i aviat arribarem al trencall cap a la dreta del PR C-37 (línies grogues i blanques), que ens durà, en un descens exquisit, entre alsines, pins i conreus abandonats, al camí de Cal Montaner, des d’on serem a deu minuts del cotxe. Abans, però, rebrem per la dreta el camí del castell d’Olivella i, si ens hi fixem, veurem, a prop d’aquesta cruïlla, una formació rocosa coneguda com el Barret del Rector (175 m), que sembla talment un dolmen, però que, segons aquest estudi que he trobat a la xarxa, es tracta d’una broma de l’Atzar; igualment, es mereix aturar-s’hi un moment i veure les formes tan característiques de la roca calcària pròpia del massís. Una mica més endavant, quan ja haguem arribat al camí on començàvem a caminar, poc abans de Cal Montaner, hi ha la cova de Cal Montaner (150 m), que queda a la dreta del camí, a l’altra banda de la riera de Begues. Si ens hi fixem, trobarem el corriolet que hi baixa. Val la pena acostar-s’hi (són dos minuts de baixada). Com que no sortien al mapa, he marcat el Barret del Rector i la cova de Cal Montaner amb uns quadrats verds numerats amb un 1 i un 2 respectivament.

Quant als temps d’aquesta excursió, a un pas relaxat (però sense comptar les parades), més o menys es triga dues hores o dues i mitja a pujar a la Mola passant per Santasusanna, i el mateix per baixar-ne comptant la visita a l’avenc de l’Esquerrà. En total, doncs, 4 o 5 hores de caminar més les parades que vulguem anar fent pel camí. Per tant, la sortida es pot plantejar perfectament com una excursió d’un matí, o bé, si es vol, es pot dinar uns bons entrepans ben regadets amb vi de la terra i estar-s’hi tot el dia. No cal dir que si és estiu és més recomanable començar ben aviat i desistir de quedar-se a dinar, ja que a les hores centrals d’un dia de juliol o agost allò és un forn. Ara bé, a qualsevol altre moment de l’any, o a l’estiu mateix si es comença a trenc d’alba (i sobretot si ha plogut recentment), aquesta sortida és una delícia i una mostra ben significativa del que és el nord del massís del Garraf.

Temps total de la sortida: 4 o 5 hores (sense comptar parades).
Dificultat: Baixa.


[Apunt: Per a aquesta i altres excursions, val molt la pena comprar-se el mapa de l'Alpina "Massís del Garraf".]


Imatges


[El pla de Santasusanna al mes de febrer, amb el mas al fons.]


[El sol ixent rere la Mola, la matinada del passat 18 de juny.]


[Un pi incomprensible s’agafa a la roca, a prop de l’avenc de l’Esquerrà. L'Emma, al seu torn, agafa el tronc botit del pi com una pilota d'handbol.]


[Es difícil captar en una fotografia l’espant de l’avenc de l’Esquerrà; s’hi ha d’anar.]


[Quan ha plogut, el massís és generós, i floreix en abundància i amb varietat. Quan vaig arribar a casa, l’Emma em va fer veure que, accidentalment, havia fotografiat l’insecte que es veu a la dreta de la flor pol•linitzant-la. Per fortuna, doncs, tindrem noves generacions d’aquesta floreta. Per cert: premi per qui em digui com es diuen la flor i l’insecte.]


[Un altre contrallum de matinada, amb una altra flor lila preciosa.]


[Al tram del PR C-37 (o “sender d’Olivella”), el bosc fa anys que ha envaït els antics conreus de vinya, però aquesta es resisteix a desaparèixer del tot: es torna silvestre i s’enfila als pins. Això sí que és capacitat d’adaptació! Doble premi per qui em digui de quina varietat es tracta.]


[Si els arqueòlegs diuen que el Barret del Rector no és un dolmen, jo me’ls crec; però no puc evitar estranyar-me de l’habilitat de l’Atzar i dels elements per crear un monument lític d’una aparença tan inequívocament humana.]


[I també m’estranya que un abric tan ben parit com la cova de Cal Muntaner no fos habitat en edats pretèrites. Sí que es van trobar, però, restes arqueològiques en una altra cavitat que també surt en aquesta foto, però que queda amagada entre la vegetació, damunt de la de Cal Muntaner. Es tracta de la cova del Tramper, d’accés impracticable. L’estudi que esmentava abans en diu el següent: «En el seu interior foren localitzades restes humanes, ceràmica feta a mà, llisa; un esclat de sílex i un botó de petxina piramidal. La cova del Tramper, a l’Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya està catalogada com una “cova natural d’inhumació col•lectiva, amb una cronologia del Neolític Antic Postcardial (-4000/-3000) i de l’Edat del Bronze (-1800/-650)”.» Doncs això: sembla que la presència i l’activitat humanes no són cap novetat pels voltants del mas de Cal Montaner.]

dimarts, 6 d’abril del 2010

El Catllaràs

D'ADJECTIUS I TOPÒNIMS ANÒNIMS

A dues hores pelades en cotxe des de Vilanova, m’he trobat un lloc on he entès en profunditat la paraula “bucòlic”. Superficialment, és un mot certament lleig, d’aquells que no s’adiuen gens amb el seu significat: sembla un dolor intestinal. No és tan bèstia com “orgasme” (que, per ser el que és, sona a error gramatical), però s’hi acosta. Sonoritats a part, “bucòlic” és, segons el DIEC, “relatiu o pertanyent a la vida i ocupació dels pastors”. Però, com que la definició oficial no em satisfà gaire més que la fonètica del mot, per mi, després d'una excursió que hi vaig fer l’altre dia, “bucòlic” és el Catllaràs, un massís entre el Berguedà i el Ripollès que, de fet, no ha sigut cap sorpresa, ja que ha demostrat estar a l’alçada de les grans expectatives que me n’havia creat un senyor de Sant Julià de Cerdanyola (un poble que jeu en un plec de les faldilles d’aquelles muntanyes). Es tracta de l’Ignasi Serra, un amic de l’Emma, estadístic com ella i guia de muntanya en potència, que ja m’ha recomanat altres sortides ressenyades en aquest bloc.

I la meteorologia em va donar l'oportunitat de conèixer l’adjectiu “bucòlic” amb les ulleres de prop i amb les de lluny, perquè mitja excursió va transcórrer per una boira bastant espessa que m’obligava a fixar-me en tot allò que tenia a la vora: els brancams dels arbres, la neu bruta i la terra tova de la fosa, les gemmes prenyades de primavera... Al migdia, però, es va aixecar la nuvolada i vaig poder ampliar el camp visual: amb una sensació d’eixamplament al pit que semblava amor a raig, vaig anar a parar a un prat ple de rierols corrent pertot arreu i envoltat d’un bosc vell i sa com n’he vist pocs a Catalunya; finalment, veia els petits cims que m’havia estat mirant al mapa, cada un amb el seu nom, probablement batejats pels pastors: les roques d’Arderiu, el roc del Joc, el de la Mare de Déu, el turó de les Dameses...

Permeteu-me aquí una digressió sobre la toponímia, però és que és al·lucinant com els pastors (i altres namers anònims de la muntanya, com ara caçadors, pescadors dels llacs o traginers), per una barreja de necessitat i d’ociositat, han anat posant nom al llarg de mil·lennis (els topònims bascos del Pallars i l’Aran en són testimonis) a cada pedra i a cada pla del Pirineu. Llacs, fonts, rierols, pales, obagues, solanes, prats, pics, colls, serres, boscos, arbres... Res no s’ha escapat de l’índex dels habitants d’aquestes muntanyes, per molt abandonades que puguin semblar algunes avui. Només als llocs més inaccessibles hi ha alguns cims secundaris que, quan hi van arribar els primers alpinistes, es van trobar que no tenien nom, i els van batejar. A Colomers, per exemple, hi ha un bony al mig del Circ que no tenia nom quan s’hi van establir els guardes del refugi; és una muntanyeta que queda eclipsada pels tucs que envolten l’olla de Colomers, però vista des del refugi tenia una presència massa prominent com per a romandre innominada, i només va caler que un llamp hi matés unes vaques perquè es convertís en el Tossal dels Ossos, que és com avui surt als mapes. Quan els mateixos que li havien posat el nom (el guarda i el cuiner) m’ho van explicar, em va agradar haver pogut viure de tan a prop aquest granet de sorra en el procés essencialment humà de posar nom a les coses. Després, em van explicar un reguitzell de noms més que havien posat ells, com el collet del Be Mort (sempre temes molt alegres) o l’Agulla Lara (que és el nom de la filla del guarda), molts dels quals surten als cartogràfics de l’Alpina. Des de llavors, encara em miro els mapes amb més passió.

Déu n’hi do com me’n vaig per les branques. Millor que us deixi amb les fotos i amb la descripció tècnica de l’excursió, per si us animeu a fer-la. El Catllaràs és, certament, una escapada molt recomanable: com passa amb gairebé totes les que porto ressenyades en aquest bloc, sembla mentida que un lloc tan excepcional caigui tan a prop de casa. Posem-nos patriòtics: que paratges com el Joc de Pilota (un prat amb el topònim del qual també n’hi ha per sucar-hi pa) estiguin a dues hores de la platja del Far de Vilanova demostra que vivim en un país de puta mare. Geomorfològicament parlant, vull dir.


DESCRIPCIÓ TÈCNICA DE LA SORTIDA:

A les 7:40h vaig sortir de Vilanova i a les 9:40h vaig aparcar al Santuari de Falgars (passant per l’Eix del Llobregat i desviant-me’n a Sant Julià de Cerdanyola). Amb tota la calma d’anar parant a fer fotos i de flipar-me amb totes les petites coses a què m’obligava a fixar-me la boira (això va marcar el ritme lent de tota l’excursió), vaig passar pel Camp de l’Ermità a les 10.20h, em vaig plantar al coll de Sant Miquel a les 11:15h i, després d’un intent de pujar al Serrat Negre frustrat per la quantitat de neu tova que hi havia al vessant occidental d’aquella muntanya (i pel fet que havia deixat incomprensiblement les raquetes al cotxe), vaig arribar al pla de Catllaràs a les 12h i vaig pujar al roc de Catllaràs (1.685 m), on vaig fer una parada per menjar-me quatre galetes. D’allà, vaig arribar al Prat Xispedor (que al mapa surt com a Gespedor, però que, per allò del meu entusiasme per la toponímia popular, m’estimo més citar-lo segons l’anomena el paisà Ignasi Serra) a les 12:50h, passant per la magnífica Font Assedegosa. A les 13:40h era al Joc de Pilota, des d’on em vaig enfilar al Roc de la Mare de Déu (1.615 m, 14h). Després d’haver-ne admirat les vistes (la boira ja s’havia aixecat), vaig baixar a dinar al mateix Joc de Pilota (14:30h), i, baixant per un camí que no surt al mapa (però que he procurat marcar aproximadament a la ruta que us proveeixo aquí sota) i que passa per unes mines abandonades, em vaig plantar al cotxe a les 16:40h. A les 19h era a Vilanova un altre cop. Total: 11 horetes molt ben aprofitades (7 hores de caminada + 4 de cotxe).

Només queda apuntar que, encara que jo la fes a peu, aquesta excursió, en ple hivern, també es pot fer íntegrament amb raquetes (excepte la pujada al Roc de la Mare de Déu). La prova és que, malgrat que es mou per alçades mitjanes (entre els 1.200 i els 1.700 metres), a finals de març encara hi havia llocs on, sense raquetes, m'enfonsava fins més amunt del genoll.


[He marcat en groc el tram de camí que no surt al mapa de l’Alpina. Comença al prat Xispedor i està marcat amb uns senyals carbasses.]


AMB LES ULLERES DE PROP I DE LLUNY
Unes imatges del Catllaràs a finals de març


[El brancam d’un pi imponent al Camp de l’Ermità. Lluny de ser un destorb, la boira dóna molt de joc per fer fotos.]


[Un arxipèlag de fulles mortes damunt la neu vella.]


[Les mateixes fulles de l’arxipèlag tal com devien ser ara fa un any. Les gemmes són potència pura, vida reconcentrada i tibant, com una panxa de prenyada.]


[La neu és delatora. Quan arriba la primavera i deixen de caure noves capes blanques damunt del mantell, és molt fàcil veure rastres de l’activitat animal arreu. Petjades, excrements o, com en aquest cas, les restes d’un banquet d’esquirols, queden retratats a la pel·lícula glaçada.]


[L’abundància de zones planes fa que al Catllaràs el bosc hi creixi fort i sa. Fa goig passejar-hi.]


[Vora la Font Assedegosa, aquesta salamandra es mostra contenta que l’hivern, pam a pam, vagi cedint terreny a la primavera.]


[Al Prat Xispedor, la boira es va aixecar definitivament i vaig començar a caminar més lleuger, com si m’hagués tret un pes de sobre.]


[A més del sentit de la paraula “bucòlic”, també vaig aprendre exactament què és una “xemeneia” en la terminologia muntanyenca. Aquesta és la que, sense dificultats, cal superar per enfilar-se al Roc de la Mare de Déu.]


[Bodegó neobucòlic. L’entrepà, la motxilla i les cantimplores de vi i d’aigua, al Joc de Pilota.]


[L’ull d’una mina de carbó. Diria que, concretament, és la mina del Moreno. M’imagino que els miners també tenen alguna cosa a dir en això de posar noms a aquestes muntanyes.]


[Epíleg. Baixant, paro a fer un tallat en un bar de Cal Rosal, a prop de Berga. Per a un habitant de l’extraradi barceloní (que, ens agradi o no, és el que és Vilanova avui dia), no deixa de sorprendre entrar en un bar i veure un grup de paletes i manobres parlant un català que, per ignorància, solem associar amb la pagesia. M’acosto al racó de la premsa i veig que haig de triar entre un Telva i una revista de cotxes. Per pudor, agafo la de cotxes, i, què voleu que us digui, em va fer molta gràcia aquesta patinada editorial del “modelo en negrita”. Per altra banda, aquella estona del tallat és una prova que anant a la muntanya no només s’aprenen noms de pedres i floretes, sinó que també es conreen disciplines tan insospitades com “lo más avanzado del mercado nipón en materia de vehículos eléctricos”. En casos com aquest, em tranquil·litza recordar que el saber no ocupa lugar.]

dilluns, 22 de març del 2010

Sobre la marxa

La setmana passada, l’amic Xavi Carbonell i un servidor vam reprendre les nostres activitats excursionistes assistint a la 52a Marxa d’Orientació per Descripció de l’A.E. Talaia, que va transcórrer per l'àrea de Les Gunyoles, al terme municipal d'Avinyonet del Penedès. Com a passejada, va suposar tot un descobriment dels límits septentrionals del massís del Garraf, una zona que, com que cau fora del Parc Natural, jo desconeixia completament, i que es va revelar com un niu de futures excursions i exploracions (d’aquestes que faig jo per terrenys més que descoberts i trepitjats). Com a jornada esportiva, va començar amb un seguit de despropòsits que mica en mica vam anar esmenant per acabar fent un paper prou digne per dos pringats de l’excursionisme com el Xavi i qui us escriu. Per testimoni, i com a eina per no cometre els mateixos errors l’any que ve, deixo en aquest bloc una breu ressenya fotogràfica de la sortida.


La primera en la frente. Esportivament, la jornada no podia començar pitjor: llegint el reglament a correcuita mentre fèiem el cafè, ens vam adonar que, per no portar jo motxilla, ens restarien 10 punts al “control de motxilles”, situat en un punt sorpresa de la marxa. Després de qualificar la regla d’”integrisme de muntanya” (ja que no vam trobar en absolut necessari que tots dos membres de l’equip portéssim motxilla), vam viure una mostra de l’altra cara de la moneda, la “solidaritat de muntanya”, quan una bona ànima (l’Assumpta Baig, per més senyes) ens va aconseguir una maleta Alpina vintage que ens va estalviar la primera patacada del matí.


"Tira, tira, que anem tard." Estabornits per la vergonya de la novatada de la motxilla, vam començar a caminar sense llegir la descripció (un error certament lamentable en una marxa “per descripció”), cosa que ens va portar a saltar-nos el primer trencall i tirar recte avall on havíem de girar cap amunt. Resultat: vam perdre cinc minuts preciosos que vam haver de recuperar trescant a tota hòstia per un terreny que era pur Garraf: rocs calcaris, vells incendis, pins pobres, esgarrinxades, farigola i romaní. Una delícia. L’única nota estrangera: aquests pedaços de neu que encara s’aguantaven de la gran nevada del 8 de març. Hauria estat fabulós fer aquesta passejada el dia després del fenomen.


"Ara anem bé, tio." Després de recórrer un llom amb unes vistes esplèndides de l’Alt Penedès i de Montserrat, pels carrers de l’Arboçar ja començàvem a estar familiaritzats amb la mecànica de l’orientació per descripció: “L’any que ve guanyem.”


Dos tontos muy tontos. Malgrat les habilitats que anàvem adquirint sobre la marxa, ja no ens vam poder treure de sobre la cara de ximplets que ens havien deixat els dos errors flagrants de bon matí.


"Aquí diu que..." Un servidor és mal perdedor, i no vaig voler tornar a perdre el fil de la ruta en cap moment, mentre el Xavi gaudia de la neu, del paisatge i d’aquest columbari medieval que sembla mentida que encara estigui dempeus, fent penitència a la intempèrie des de fa set o vuit segles.


"Apunta: 364." Al control E vam consolidar la tendència ascendent i només vam perdre mig minut sobre el temps oficial: “L’any que ve polim.”


De la Puszta... La mica de neu vella li donava a aquest mas rònec un aire centreeuropeu totalment fora de lloc.


...al Penedès. Cent metres més enllà, tornàvem a ser a casa: esbarzers, ametllers i vinya. A finals d’estiu, aquí ens fem un menú complet de fruits de la terra.


"Què sou, vosaltres, un control?". Veient-nos la pinta, fins i tot la canalla d’un pagès que podava la vinya es va atrevir a prendre’ns el pèl una mica. No van ser els únics: la parella que es veu al fons, formada per unes malicioses Marga Carbonell i Queti Vinyals, també ens va fer creure que ens havíem saltat un control. Érem la mofa... Però la venjança és un plat que se serveix fred.


29 punts negatius (que sona pitjor del que és). En arribar, ens vam assabentar que els controls de temps eren independents, i no acumulatius, fet que apunto més que res perquè el tinguem en compte de cara a l’any que ve, si no volem tornar a cagar-la de mig a mig.

Comptat i debatut, el botí de la marxa va ser prou sucós: un matí esplèndid amb l’amic, una bona passejada (al final, 4 horetes a bon pas), un nou plànol per estudiar i caminar (el que ens van donar de l’extrem nord-oest del massís del Garraf) i tota una lliçó de terminologia de muntanya a càrrec de gent que en sap; efectivament, tant a la descripció que vam anar seguint com al magnífic “relat complementari” que ens van donar al final amb explicacions geogràfiques i històriques del recorregut, hi havia paraules molt valuoses que vam aprendre de la millor manera, és a dir, sobre el terreny, com ara “rocallís”, “grau”, “viarany”, “carrerada” o “fressat”. Prometo tornar a recórrer aquest camí per il•lustrar aquestes i altres mots, ja que, amb l’espit de la “competició”, vam passar per alt algunes imatges que valien prou la pena.

Només queda, doncs, donar les gràcies a l’A.E. Talaia per aquests ensenyaments i per continuar organitzant puntualment cada any aquest acte des del 1950 (que no és poc).

dimecres, 10 de març del 2010

Un estofat de memòria

EL PRETEXT

Parlar de cuina en un bloc de muntanya pot semblar fora de lloc, però crec que la meva estada al refugi de Colomers l’estiu de 2006 ho pot arribar a justificar. Si fem números, veureu que és una excusa prou sòlida: hi vaig treballar des del 9 de juny fins al 16 de setembre, sis dies a la setmana, i cada dia fèiem una olla per als hostes de tres quilos i mig de llenties. Total: després d’haver cuinat 315 quilos de llenties en tres mesos, crec que tinc un bon pretext per parlar de llenties allà on em surti dels nassos. A més, què millor que un bon estofat al vespre, després d’una sortida?

De moment, procuraré estar-me d’estendre’m sobre les misèries i la glòria de Colomers (poques coses em van deixar indiferent de viure en aquell lloc), però, ja que hi som, faré una breu ressenya d’una de les excursions més dures i més maques que hi vaig fer en un dels dies lliures: el tuc de Bergús des d’Espot.


[El refugi de Colomers a l'única foto digital que en tinc, que sembla que comenci a cobrir-la el tel de la memòria.]


LES LLENTIES

A Colomers.
Els elevats costos de la provisió per helicòpter i la considerable rancior del guarda feien que les llenties de Colomers fossin del tipus que ma mare anomenava “llenties vídues”, és a dir sense tall. El procés culinari també era espartà: en una olla a pressió de dimensions notables, posàvem set o vuit pastanagues, dos o tres pebrots, un parell de cebes grosses, unes quantes patates (tot mal tallat), no sé si una o dues cabeces d’alls senceres, tres quilos i mig de llenties, un reguitzell de culleradetes d’avecrem en pols (18, si no recordo malament) i aigua que ho cobrís tot cinc o sis dits; tapàvem l’olla i la posàvem al foc al màxim fins que xiulava, moment en què posàvem el piu de la tapa, abaixàvem el foc al mínim i ho deixàvem coure... 35 minuts? 40? Sembla mentida que la memòria jugui aquestes males passades. En fi, les llenties sortien bastant bé segons l’escala preu-esforç-resultat i feien el fet per a un excursionista exhaust; en termes absoluts, però, eren tedioses. Òbviament, nosaltres ens cuinàvem les nostres coses.

A casa.
Si la xarcuteria més propera és a 200 metres de casa vostra, i no a 20 quilòmetres (i si heu de cuinar per a tres o quatre comensals, i no per a trenta o quaranta), us recomano aquesta altra recepta, que ara mateix tinc al foc (heus aquí la veritable raó d’aquesta entrada al bloc): sofregim una ceba ratllada i mig pebrot vermell tallat en juliana, juntament amb uns quants talls de botifarra blanca i negra, xoriço i cansalada; al cap de cinc minutets, retirem la botifarra, la deixem en un plat a part, i tirem a l’olla un parell de tomàquets ratllats i dos o tres grans d’all aixafats; deixem que tot es faci una mica, fins que perdi l’aigua i agafi la textura densa del sofregit madur; llavors, hi tirem un raig de vi blanc i un de conyac, ensumem llaminerament els vapors d’alcohol que pugen i, quan aquests deixin de picar al nas, tirem mig quilo de llenties, les cobrim generosament amb aigua (sobretot si no les hem posat unes hores en remull, ja que llavors se’n beuran molta), hi tirem sal i les deixem coure una hora llarga. Cinc minuts abans d’apagar el foc, tornem a posar a l’olla la botifarra que havíem apartat. Si un cop llestes les deixem reposar dues o tres hores, encara seran més bones. I si les fem el dia abans d’anar a fer una bona caminada, probablement ens animarà l’excursió pensar-hi i, després, les recordarem durant molt de temps.


BATALLETES/1: EL BERGÚS (des del pàrquing d’Espot)

Miraré de ser breu (probablement sense èxit) perquè no tinc ni fotos (encara no tenia càmera digital) ni indicacions de temps (fa tres anys i no vaig prendre notes). Només recordo que vam començar a caminar per allà les 9 i hi vam estar fins ben bé les 8 del vespre (parades incloses, òbviament). És una excursió llarga i amb un pas una mica difícil per a muntanyistes cagats com jo, però és un tast molt representatiu del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Bellesa a raig.

L’Emma m’havia vingut a veure al refugi en cotxe (bé, fins on es pot arribar en cotxe, a Banhs de Tredòs), i això ens va permetre anar a dormir a Espot i, l’endemà, acostar-nos al pàrquing del prat de Pierró (1.640 m), a l’entrada del Parc Nacional. Allà vam començar a tirar i vam parar al refugi Ernest Mallafré, on ens vam menjar un parell d’entrepans de truita que havien de servir de combustible per a tot el dia.

Del refugi, vam pujar per l’esquerra de l’estany de Sant Maurici fins a les Marrades del Port, on vam agafar un camí cap a la dreta que planeja per damunt del llac. Aquest caminet-mirador du al GR-11. El vam agafar cap a l’esquerra fins a l’estany del Port de Ratera, per una pujada continuada, amb uns paisatges ja menys diàfans, però sorprenents. En arribar a aquest estany, vam agafar un caminet cap a l’esquerra marcat per fites de pedres entre blocs, acostant-nos a la canal del Crabes, l’únic pas compromès de l’excursió. És una canal força dreta i que es desfà bastant. Haig de dir que, a mitja canal, vaig desprendre amb el peu un rocot de mig metre que va passar a tota castanya a dos pams de l’Emma, que anava temeràriament cinc o sis metres per sota meu (aquí vam demostrar poca experiència). L’ensurt em va deixar amb les cames tremolant en un lloc bastant fill de puta perquè et fallin les cames, mentre l’Emma, que sempre ha demostrat més valor que jo en aquestes situacions, buscava un altre pas grimpant per unes roques que feien mala pinta. Ho vam passar malament. L’únic que ens consolava era saber que baixaríem per l’altra banda de la muntanya, molt més practicable, i, efectivament, quan vam ser dalt, un planell desèrtic ens va semblar el paradís. L’ajudant del guarda d’Amitges (un tal Willy) m’havia dit que era un lloc molt especial, on queda alguna parella de perdiu blanca. De perdius, no en vam veure, però el lloc era ben estrany: sobtava veure tot allò tan pla i tan sec després d’haver passat per llocs tan costeruts i amb aigua per tot arreu. El silenci era lunar.

Des del planell del Crabes, el tuc de Bergús (2.845 m) era un bony que el vam pujar pràcticament corrent. Un cop dalt, les vistes del circ de Colomers i de totes les muntanyes del Pallars, la Ribagorça i la Vall d’Aran són per quedar-s’hi una estona. Però, com sol passar, el vent al cim era fred i es feia tard, així que vam tirar avall cap a l’estany de Bergús, on vam parar a descansar una estona i ens hi vam banyar. Recordo que eren quarts de cinc o així. Quan fa sol, l’aigua gelada només és desagradable al principi, i quan surts s’està molt bé. El cos (que ja el teníem destrossat i encara havíem de tornar fins al cotxe) ho agraeix i és la millor manera d’agafar forces.

Després de l’estany, ens tocava un corriolet força antipàtic fins al Portarró d’Espot. Al mapa, sembla que planegi, i ho fa, però d’una manera cansosa, amb pujadetes i baixadetes; allò que en ciclisme en diuen un “terreno rompepiernas”. Una vegada al Portarró, que és un lloc molt amable, de seguida vam ser un altre cop a les Marrades del Port, on hauríem pogut baixar per on havíem pujat, però vam decidir (jo no sé quines forces teníem aleshores, dec haver envellit molt) tornar a passar pel mirador i baixar per l’altra cantó del llac. Va valer la pena, perquè a prop de l’estany de Ratera vam veure unes daines molt gracioses en un lloc netament bucòlic, i després, baixant cap a la riba del llac, vam passar per la cascada de Ratera, que és un bon salt d’aigua. Des d’allà, ja només quedava una horeta de passejada per prats i boscos d’avets fins al cotxe. La sensació en arribar al pàrquing la descriuen molt bé les últimes paraules de l’avi d’un amic meu: “Jodido pero contento”.

Un cop a Espot, ens vam treure les botes de caminar i ens vam posar les d’endrapar a Casa Juquim (no sé quina de les dues accions va ser més plaent). No tenien llenties, però sí una olla pallaresa i un civet de senglar que van aconseguir atipar-nos (cosa que no era fàcil després d’una trescada així i amb un entrepà i quatre galetes amb xocolata que ja feia hores que l’estómac havia oblidat). I tot, si no recordo malament, per 12 o 14 euros per cap. Un excel•lent per Casa Juquim.


[He posat unes fletxes cutres per indicar el sentit de la marxa per aquest recorregut en vuit. En vermell, la canal del Crabes, un pas una mica xungo; tot i que un dels companys del refugi, el Marc, s'ho va passar "pipa" baixant-hi, demostrant un cop més que allò que per uns són tigres, per altres són mixetes. I és bo que així sigui.]

PD: Rellegint aquesta entrada abans de penjar-la, m’adono que conté una dosi excessiva de “batalletes” que m’incomoda una mica. Espero que el bon lector que hagi arribat fins aquí (i aprofito l’avinentesa per agrair-li la paciència) sàpiga disculpar-me, però és que, tal com deu estar la muntanya ara mateix amb la nevada, millor que tiri d’experiències llunyanes per mantenir viu el bloc.

dilluns, 1 de març del 2010

Serra del Verd

LA FOSCOR BLANCA

Dijous passat vaig fer una altra de les escapades en dies laborables que m'està regalant la crisi. Em vaig acostar a Gósol amb el cotxe a la recerca de les grans vistes que prometia la serra del Verd, una muntanya arrodonida, solitària i amable entre el Port del Comte, Ensija i el Pedraforca. Hi vaig trobar la boira. Una boira com no l'havia viscuda mai a l'hivern. I va valer la pena. Bé, de fet no era ben bé boira, sinó núvols, una nuvolada que, des d'on vaig deixar el cotxe, tapava tota la muntanya, i en la qual em vaig endinsar quan portava una hora caminant i no en vaig tornar a sortir fins al cap de tres hores, baixant.

I va estar molt bé. Va ser un somni de tres hores. Un "somni" no pas com a "situació ideal", sinó en el sentit que s'assemblava realment a un somni dels que tenim quan dormim. La boira és el meteor més oníric (almenys, pels que vivim en llocs tan benèvols meteorològicament com Vilanova); anul·la el context i et deixa a soles amb les coses. En arribar al coll de Molà, el món va desaparèixer i vam passar a existir només jo i el bosc: un bosc immens, infinit, que arribava fins a l'horitzó, a una trentena de metres. Però és que, una hora més tard, al pla de la Font, va desaparèixer fins i tot el bosc; la boira feia que només em pogués fixar en els elements solts. Per dir-ho d'alguna manera, no em vaig quedar sol al bosc, sinó amb "aquest arbre".

Més amunt, encara, la boira era tan tancada i la quantitat de neu era tal que, per un moment, només va haver-hi blanc: la foscor blanca. La sensació era exactament la mateixa que caminar de nit sense lluna ni llanterna, però com si fos el negatiu. La càrrega onírica de l'excursió va arribar al seu clímax quan vaig veure la punta de dalt de tot d'un arbre traient tímidament el cap entre la neu, com disposant-se a agafar aire per submergir-se definitivament en el blanc i aguantar estoicament fins que passi l'hivern d'una vegada.

Vaig continuar pujant fins al cap del Verd, un petit altiplà que és el cim més alt de la serra, a 2.283 metres. La nuvolada allà era un teló blanc infranquejable i, a més, hi feia vent. Però, ja que hi era, volia fer el cim, arribar al punt més alt del pla. Vaig trobar la punta d'un vèrtex geodèsic i vaig haver de tirar de brúixola, sabent que el cim era un centenar de metres més al sud. Allà el vent esborrava la traça i va ser l'únic moment que se'm va passar pel cap la por de perdre'm. De seguida vaig veure un panell que indicava el cim i, per fer passar la mica de por i la mica de fred (el vent era relativament càlid), em vaig menjar l'entrepà, regat amb vi de cantimplora (lamentable).

Quan em vaig acabar el dinar, em vaig girar i em vaig espantar: la nuvolada s'havia esqueixat darrere meu i tenia uns esplèndids 300 o 400 metres de camp visual. Neu, quatre pins negres soferts i una mica de carena. Jo ja m'havia acostumat a la boira i no trobava a faltar veure-hi, però la veritat és que aquella rància concessió del cel em va semblar tot un detall. No va durar ni cinc minuts. El temps just per pensar a baixar per un altre lloc i, immediatament, descartar-ho (si peco d'alguna cosa, és d'excés de precaució).

Així doncs, vaig anar a buscar la meva traça i, quan hi vaig arribar, sorpresa! Unes traces d'esquís l'havien trepitjada en el temps de menjar-me l'entrepà. No cal dir que l'efecte somni es va accentuar en el moment de veure que uns éssers estranys m'havien seguit les passes fins allà dalt i que jo no els havia vist ni sentit en cap moment. Una mica més avall, a prat Salvatge, els dos esquiadors, que, òbviament, en baixada corrien bastant més que jo, em van avançar. Ens vam saludar amablement, però una mica estranyats de creuar-nos allà en un dijous com aquest. Havien pujat de la banda de Tuixent. Em va fer una mica d'enveja veure'ls allunyar-se lliscant per la neu nova. S'haurà de provar, això de l'esquí de muntanya.

Poc després de creuar-me'ls, vaig sortir del núvol. Vaig descosir tot el camí en un parell d'hores i a les 16:15h era al cotxe, veient com la boira s'havia aixecat al serrat. En aquest moment, pensant en les vistes que devia haver-hi dalt, hauria pogut maleir la meva sort, però la veritat és que estava agraït: havia descobert que, si no estàs en un lloc compromès (i la serra del Verd no ho és), la boira és un plaer, com un cotó de sucre blanc que t'embolcalla. Et priva de la immensitat, però et fa apreciar allò que tens a mà: un pi, un avet, les formes de la neu, el croc-croc dels passos. Magnífic. Hi tornarem. A poder ser, acompanyat i un dia que faci sol. A veure una altra cara del Verd.


FITXA TÈCNICA (per si voleu fer-ho)

Vaig sortir de Vilanova a les 7:45h. Vaig anar fins a Gósol i, a la rotonda d'entrada al poble, vaig agafar una pista cap a l'esquerra i vaig seguir els senyals que indicaven el "Vert". Vaig aparcar el cotxe a les 10h una mica més amunt de l'ermita de Santa Margarida, en un revolt tancat a la dreta, del qual surt una altra pista tot recte. Vaig començar a caminar a les 10:20h, pujant per la pista que s'enfila cap a la dreta pel revolt. Després d'un parell de corbes més, em vaig calçar les raquetes i em vaig ficar per una pista secundària que surt a mà esquerra i que de seguida es creua amb una línia elèctrica. Vaig pujar, seguint el G.R., per l'esquerra de la línia elèctrica (aquest és el tros més pesat) fins al coll de Molà (55'). D'allà, vaig seguir la traça que hi havia de feia dies pràcticament fins al cim, passant pel portell de l'Ós, prat Salvatge, el pla de la Font (2h), Cavallets i prat Nabiral. Vaig arribar al cap del Verd (2.283 m) a les 3 hores d'haver començat a caminar i vaig baixar pel mateix lloc en 2 hores més, arribant al cotxe a les 16:15h. Vaig fer un parell de parades llargues que no he comptat en aquests temps i que completen les 6 hores d'excursió (sense comptar les 5 de cotxe entre anar i tornar).


[Quan hi vaig anar jo, es podia pujar fins on vaig deixar el cotxe. Més amunt, hauria d'haver posat cadenes. Si la neu ho permet, crec que és millor pujar en cotxe fins al coll de Molà. El que passa és que, si es pot pujar en cotxe fins allà, segurament és que hi ha poca neu en general.]


Imatges


[Al primer estadi de la boira, es veia el bosc.]


[Al segon estadi, la boira m'anava deixant a soles amb els arbres.]


[A l'estadi final, només hi havia boira i neu: la foscor blanca. Com que em va semblar absurd fer una fotografia tota blanca per il·lustrar-ho, vaig enfocar aquest arbret que treia la punta de dalt de tot entre la neu i em recordava que encara era en aquest món.]


[Brúixola i vèrtex.]


[Un plafó assegura que des d'aquí es veuen moltes muntanyes. S'equivoca. Estic segur que en aquell moment no hi eren. El gel, per la seva banda, vol esmenar l'error tenyint el cartell de l'únic color que existeix.]


[Després de tres hores de boira, la primera ullada consistent de paisatge, a mitja baixada, va ser com despertar d'una becaina.]

dimecres, 24 de febrer del 2010

Volta al castell d'Olivella

MATOLL PETIT I POCA COSA

Encara n'hi ha que creuen que el millor que es pot fer al Garraf és arrasar la muntanya per obtenir ciment per tal d'arrasar la plana. Potser si coneguéssim tots plegats una mica millor la comarca, aquesta opinió minvaria fins a convertir-se en allò que, a parer meu, sempre ha estat: una estupidesa. Per això m'he proposat explorar a fons el massís del Garraf i mantenir-vos-en al corrent amb aquest bloc.

I començaré amb una passejada per a tots els públics: la volta al castell d'Olivella. I dic "per a tots els públics" amb coneixement de causa, ja que durant l'últim mes l'he feta amb el meu pare, de 73 anys, i amb la meva dona, l'Emma, embarassada de 6 mesos, així que ja veieu que el ventall és prou ample. I és que és un "tomet" de poc més d'una hora, però, això sí, molt representatiu del que és tot el massís, ja que s'hi veuen un parell de masies abandonades, una riera seca, un castell enrunat i alguna seqüela del ferotge incendi del 1982. Quin panorama, no? Bé, per compensar, direm que també es passa per una masia habitada, que hi és representat en abundància gairebé tot el catàleg d'espècies vegetals del massís i que vora el camí hi ha una font que raja una mica (i això aquí és tot un miracle). Ja es veu que, per gaudir del Garraf, s'han de saber apreciar les coses amagades, o poc cridaneres. No oblidem que un dels seus principals atractius, els avencs i les coves, està sota terra, i que el seu símbol és el margalló, una planta que científicament s'anomena chamaerops humilis, que ve a significar "matoll petit i poca cosa", però que dóna molt de si.


DESCRIPCIÓ DE LA PASSEJADA:

Per deixar el cotxe, és fàcil: es pot deixar al costat de la carretera a tocar del trencall de Can Montaner, un camí que surt per l'esquerra uns 500 metres abans que la carretera s'enfili cap al nucli d'Olivella. Hi ha espai de sobres per deixar el cotxe a banda i banda de la carretera just abans del trencall (els llocs per aparcar estan marcats amb quadres vermells al mapa).

D'allà, agafem el camí de Can Montaner, per on de seguida deixarem aquest mas a mà esquerra. És l'única masia habitada que veurem, i no m'estranya, perquè es troba en un paratge molt amable, a prop del poble i amb unes vinyes extenses envoltades de boscos estranyament ben conservats de pi blanc i pi pinyoner, i també d'unes parets de roca notables. Un lloc francament maco.

El camí va pujant sense fer escarafalls. Al cap d'uns minuts, arribem a una cadena que barra el pas als cotxes i fem una corba molt tancada a l'esquerra, tot deixant un PR (Sender de Petit Recorregut, marques blanques i grogues) que se'n va tot recte per un fondo (que és el nom que reben les petites valls del massís). Anem durant uns minuts paral·lels a la riera de Begues, que corre completament seca (si no és que està plovent a bots i a barrals) uns 20 o 30 metres més avall, i mica em mica el camí ens fa anar cap a la dreta fins arribar a una altra corba molt tancada a l'esquerra, on es veu, al fons, una masia abandonada, Mas Vendrell (al final n'he fet un breu recull de fotos), que treu el cap entre la vegetació. Allà, a la corba mateix, haurem de deixar el camí gros per pujar recte pel mig del bosc per un caminet una mica més estret, pedregós i costerut (agradable, però), que ens farà rodejar Mas Vendrell i els seus camps de fruiters abandonats per dur-nos a un collet des d'on, en un minut, podrem pujar al castell a veure les vistes que s'hi veuen i els quatre rocs que en queden. Val la pena acostar-s'hi perquè és allà mateix. També val la pena, a la pujada, treure el nas a Mas Vendrell i, assumint el risc que ens caigui el sostre al damunt, entrar-hi.

Després del castell, a 304 metres d'alçada, ja és tot baixada. Tornem al collet i baixem per la dreta. A prop del camí, veiem la Masia del Rector, en runes, i, poc després d'una corba a la dreta, veurem a mà esquerra un petit trencall que du, a una vintena de metres, a la deu impossible: enmig de tanta sequedat, els generosos safarejos, les ombres i el raget d'aigua constant de la font del Rector són un petit oasi. Molt petit, però, com gairebé tot al Garraf. I no en refiem, perquè a l'estiu no deu rajar gota d'aigua; la roca calcària (quasi tot el massís ho és) absorbeix i filtra l'aigua en superfície amb una eficàcia astoradora, i d'aquesta manera contribueix en bona mesura a allò que dèiem del "matoll petit i poca cosa".

Tornem al camí des de la font i baixem fins a trobar el PR que abans havíem descartat. L'agafem per continuar baixant i, al cap d'uns 5 o 10 minuts, tanquem el cercle i retrobem el camí i la cadena que hem passat fa una estona. Tornem al cotxe per aquest camí. Can Montaner, amb Olivella al fons i per contrast amb els masos rònecs que hem vist, ens sembla una finca ubèrrima: els quatre fruiters que té davant són vius i estan cuidats, les vinyes que té al voltant són riques i les pinedes, que s'han salvat de tots els incendis dels últims anys, són altes i fermes. Es diria que no sembla el Garraf, però jo m'estimo més dir que el Garraf té moltes més cares que no sembla, i que si no es cremés cada 15 anys i si s'habitessin algunes de les masies abandonades, tot plegat faria una altra fesomia. Jo m'hi apunto!

Temps total de la passejada: Hora / Hora i mitja.
Dificultat: Nul·la.




Imatges

QÜESTIÓ DE TEMPS

Com qui no vol la cosa, el bosc, amb la inestimable ajuda dels elements, comença la llarga però inexorable tasca de no deixar rastre de Mas Vendrell.


[Un agosarat intent de minicascada de gel complica (o fa més divertit) l'inici del corriol que puja cap al castell d'Olivella. La cadena, que ha quedat obsoleta pel mal estat del camí, que ja fa la seva funció, indica l'entrada a la finca de Mas Vendrell.]


[Mas Vendrell (al fons) devia fer tot un altre efecte quan aquests fruiters estaven cuidats. El bosc amenaça amb pins joves i matolls d'envair el seu territori. Per cert: premi per qui em digui quins són aquests arbres que l'Emma examina atentament (vam dictaminar, per les gemmes, que la majoria eren vius, però que estaven molt malmesos).]


[Evidentment, el fenomen de la deglució de l'obra de l'home per part de la vegetació fa més patxoca a les piràmides de Chichén Itzá, però, en essència, a Mas Vendrell passa el mateix.]


[Les construccions de pagès són fermes, però la gravetat és tenaç i té, literalment, tot el temps del món.]


[Algunes estances de Mas Vendrell estan encara en bon estat, però les escletxes indiquen que, amb el temps, deixarà de ser-hi un lloc segur per practicar-hi l'onanisme. Potser convindria avisar el Sr. Valverde. Les pintades de casa abandonada generalment són d'una sordidesa torbadora (tot i que no sempre; un dia en parlem a fons).]


[Un pit-roig alegra un matí molt fred entre la vegetació que s'està halant Mas Vendrell. La cara amable del depredador.]

divendres, 19 de febrer del 2010

Retorn a Ensija

De tots els llocs d'alta muntanya que em captiven, la serra d'Ensija és el més proper. Per això hi he tornat. Hi vaig ser el gener del 2007 i, de tan poca neu que hi havia, no vam poder ni calçar-nos les raquetes. Avui era tot al contrari. Ha nevat molt aquestes setmanes i ahir mateix en va caure una de bona. Resultat: ni rastre de cap traça. Implicacions: un servidor, després de sis mesos sense pujar a la muntanya, ha hagut d'anar obrint traça durant tota la pujada. Conseqüències: a mig camí ja tenia rampes fins i tot als braços; no parlem de com estic ara.

A part d'això, no cal dir que l'espectacle d'una muntanya tan deliciosament solitària com Ensija colgada de neu immaculada ha estat corprenedor. I set hores d'espectacle corprenedor no es viuen pas cada dia.

I és que la serra d'Ensija és un lloc molt afortunat. Petita, però molt ben proporcionada: boscos espessos al vessant nord, un parell de canals maques, parets imponents al sud i uns planells alpins extensos i preciosos (mancats, això sí, de llacs, patrimoni exclusiu del Pirineu axial). Si a això li sumem que queda en una àrea de rialla morta entre el complex Cadí-Pedraforca i els pols d'atracció de trineus i esquiadors familiars de Rasos de Peguera i el Port del Comte, comencem a tenir un molt bon lloc. Al cap de setmana s'hi troba algú, però avui, dijous, he pujat i he baixat sense veure ningú, ni cap traça, ni sentir cap veu. A una hora i mitja en cotxe de Barcelona, estar tot el dia caminant i que et passi això no és normal (i, si et ve de gust, és molt plaent).

A més, per si tot això fos poc, Ensija és la primera serra una mica alta pujant pel Llobregat. Això li dóna una posició de sentinella des de la qual, en un dia clar, domina dos terços de Catalunya cap al sud (des del Montseny fins als Ports de Beseit), i, cap al nord, té unes vistes privilegiades del Cadí, el Moixeró i el Pedraforca, a part del Pirineu de la Cerdanya i del Ripollès, i alguns muntanyots del Pallars.


[La traça oberta entre rampa i rampa.]

La qüestió és que, a part de passar-m'ho molt bé, retrobar-me amb això d'anar sol a la muntanya i sentir que el dia ha valgut la pena, he après què és obrir traça amb neu nova i he avançat una mica en el meu coneixement (encara molt insuficient) del comportament de la neu i del gel (com ara les "ombres de gel" de les fotos -la d'aquí i les que penjaré al fotoloc-).


[Una ombra de gel interpreta una creu de ferro a la seva manera, mentre aquesta emmarca a la perfecció (pura casualitat) el Pedraforca, al fons.]

Vaja. Veig pel meteocat que ara mateix està tornant a nevar. Jo em pensava que algú podria aprofitar la meva traça demà. Tinc la sensació que això passa tot sovint en coses molt més serioses: persones que es deixen la pell per obrir camí i després ningú aprofita la nova via (ja sigui perquè som rucs o, com en aquest cas, pels imponderables).


FITXA (PSICO)TÈCNICA

El que volia fer: volia llevar-me a les 5 per tenir les raquetes calçades a quarts de 8, pujar a la Gallina Pelada (2317 m, el cim més alt d'Ensija, de nom certament antiheroic; en té un altre, "Cap de Llitzet", però a hores d'ara em sembla un eufemisme), després fer tota la carena de la serra fins a Serrat Voltor, a l'extrem oriental, i baixar pel barranc de Llobateres. Però un paisà d'aquesta terra, l'amic Ignasi Serra, de Sant Julià de Cerdanyola, em va recomanar que no m'aventurés per Llobateres, ja que, quan hi ha molta neu i pujades de temperatura, com ha estat el cas d'avui, poden baixar-hi allaus.


[A l'espera de disposar d'un escàner, m'haig de conformar amb gorrejar mapes d'altra gent; la ruta marcada coincideix en un 90% amb la que he fet jo.]

El que he fet: m'he llevat a quarts de 7, he sortit de Vilanova a les 7:10, m'he passat de llarg a Martorell (m'he posat de molt mala hòstia), cosa que m'ha fet perdre 20 minuts i 3,50 € de peatge, he arribat a la Pleta de la Vila (l'inici de l'excursió; s'hi va agafant un trencall a mà esquerra al coll de Trapa, entre Saldes i Gósol) a les 9:35 i he començat a caminar a les 9:40. He pujat pel camí de la font Freda. El meu trist estat de forma, la fal·lera fotogràfica que m'ha agafat i les esmentades condicions de la neu han fet que no arribés al refugi d'Ensija (tancat i amb una part lliure molt petita i bastant rònega) fins a les 12:25. Allà he dinat, a les escales, en mitja hora (entrepà, pera, figues seques), i he tirat cap amunt. Un cop he arribat a la carena (que he agafat una mica més a l'est que el recorregut marcat), ha començat a sonar el telèfon; entre això i les meves pobres cames, he trigat més d'una hora a fer el cim de la Gallina Pelada, a les 14:10. Després, m'he acostat, per una careneta més aèria que perillosa (si la neu és bona com avui; amb gel, millor no fer-la) a la Roca Blanca, on m'he parat a fer més trucades (per dropo que sigui, un autònom és un autònom) i a gaudir una estona del paisatge a les 14:30. Dec haver sortit al cap d'un quart d'hora i, d'una tirada i pel mateix camí de la font Freda, amb els núvols trepitjant-me els talons, m'he plantat al cotxe a les 16:35. Crec que, tal com ha evolucionat el dia (molt de sol i gens de fred al matí i migdia, empitjorament ràpid a la tarda), he fet bé de no baixar pel barranc de Llobateres, una canal un pèl compromesa pel pendent (si hi ha gel) i pels allaus (si hi ha massa neu).